Lluitant fins al final

La desastrosa ratxa del 2026 ha portat l’Espanyol a una situació límit quan queden quatre jornades per al final del campionat. És cert que encara queden equips per sota dels periquitos, però el matalàs generat durant la meravellosa primera volta ha arribat al final. A tres punts del descens i amb un duel directe a la caldera del Sevilla, no queda marge de maniobra. L’equip de Manolo González afronta aquest dissabte una final amb totes les lletres per mirar d’escapar-se de la rampa que condueix a Segona.

Després de 17 jornades sense guanyar, rècord històric de la Lliga des de l’inici de l’any natural, l’equip periquito s’ha complicat moltíssim la vida. Ningú vol pensar en el drama que suposaria el tercer descens en sis anys després dels desastres soferts el 2020 i 2023. Una altra derrota seria devastadora, no només en termes de classificació, sinó també en el pla emocional. Un triomf, en canvi, espantaria els fantasmes i deixaria els periquitos en disposició de segellar l’objectiu dimecres vinent a casa davant l’Athletic. L’empat seria un mal menor. De ben segur que més d’un periquito el signaria ja: deixaria el Sevilla per sota a la taula i valdria per guanyar l’average particular, ja que els andalusos van caure a Cornellà en la jornada 13 (2-1). A aquestes altures, tots els detalls importen.

Pugna per Monchi

"És un duel molt important i estem confiats a fer un bon partit. Arribem forts, si bé la situació ha empitjorat. Estem convençuts que ens salvarem, igual que sabíem que pujaríem. Mereixem més del que tenim", va apuntar ahir Manolo González. Per si faltava més morbo en una cita ja per si mateixa volcànica, el club periquito i l’andalús pugnen per Monchi com a futur director general esportiu, una disputa que està decantada cap als catalans. Si l’Espanyol continua a Primera, l’arquitecte del millor Sevilla de la història apunta a l’entitat blanc-i-blava com a relleu de Fran Garagarza.

El Sevilla ha preparat el xoc com mereix l’ocasió. Després de tombar dilluns passat la Reial Societat amb un gol de l’exblaugrana Alexis i sortir així de la zona de descens, el bloc de Luis García Plaza aspira al segon triomf seguit al Pizjuán per depassar els periquitos. Els espera un parany de manual als blanc-i-blaus, que van sumar les seves dues últimes victòries lluny de l’RCDE Stadium: a Getafe i a San Mamés, totes dues al ja llunyà desembre.

"Cal estar ben ficats en el partit, en el futbol. No s’han de perdre els papers ni tampoc entrar en històries que no són del joc. Hem d’aprofitar l’ambient per capgirar la situació. No podem donar vida al Sevilla. Que se la guanyin. És un partit amb pressió i tensió, però per als dos equips", va afegir el tècnic gallec del conjunt català, del tot conscient que un triomf aplanaria molt l’objectiu. "Tenim molt clar que vencent fem un pas endavant que és gairebé definitiu. Sortirem a guanyar, no pensem en cap altre escenari".

Després del Pizjuán, quedaran tres cites per als periquitos, que rebran l’Athletic d’Ernesto Valverde en la jornada intersetmanal, viatjaran a Pamplona per enfrontar-se amb l’Osasuna en la penúltima jornada i tancaran el curs a Cornellà contra la Reial Societat, que no es jugarà res en aquest episodi final. "Toca Sevilla ara. La salvació ara mateix és com un play-off entre diversos equips i estem segons empatats amb el València", va reflexionar Manolo. El tècnic i la plantilla van rebre ahir el suport de l’afició periquita als voltants de l’RCDE Stadium abans de viatjar a Sevilla per a un partit que pot marcar el futur.

Amb freqüència, l’origen d’una baralla rau en una confusió. Una nit, en l’època de l’institut, em vaig trobar un conegut superangoixat. "Em mataran", deia. Resulta que un macarra l’estava buscant per clavar-li una pallissa, perquè la nit anterior s’havia embolicat amb la seva nòvia, a les festes de la nostra ciutat. Després de set o vuit "em mataran", vaig preguntar qui era la nòvia, per sortir del bucle i per curiositat, i em va dir "no ho sé". Vaig entendre llavors que no s’havia embolicat amb cap. Vaig entendre també que no pensava aclarir-ho amb el futur agressor: el fet que pensessin que s’havia embolicat amb algú li compensava que li toquessin la cara. La confusió.

No sé ben bé què va passar al final, però el xaval va sobreviure, perquè el vaig continuar veient a l’institut, després de les festes, tan normal. Allà, al sortir de classe i de tant en tant, alguns es pegaven. Xavals vivint el moment, sense telèfons mòbils.

Una tarda, uns minuts abans del final de l’última classe i mentre el professor explicava la lliçó, un company es va posar a fer exercicis d’escalfament perquè havia quedat per pegar-se fora. Que d’una banda pensaves: "No, home, no, que malament". Però el detall de l’escalfament mostrava, al mateix temps, una mica de civisme, de mètode, de respecte pel rival.

Com una vegada que vaig discutir amb un de l’escola del davant, a través de la tanca, i em va dir que al sortir em pegaria una puntada de peu i al sortir, efectivament, em va clavar una puntada de peu, sense acarnissar-se, molt professional. No li donaria un premi, però reconec que era un nen amb paraula, que complia el que prometia. No com aquells que jugant a futbol et desafiaven a pegar-te a fora, i després, quan enviaves algú del teu equip a investigar, no apareixien (encara sort).

Una confusió, potser

El cas és que el futbol sembla el meu institut, últimament, i no només per la meva edat mental. Potser tanta baralla és un apèndix de la famosa Jornada Retro, un extra col·lateral. Potser només és, com dic, una confusió. Ja ho vaig pensar amb el sidral de l’Osca-Saragossa, amb el cop de puny d’Andrada i tot allò. Potser només van entendre malament això de la lluita per la permanència. Potser no és maldat, sinó un error de concepte. La famosa trampa de la literalitat.

Notícies relacionades

Paula Blasi: així és la ciclista catalana d’Esplugues que aspira a guanyar la Vuelta

Paula Blasi fa història a l’Angliru i conquereix la Vuelta a Espanya

De fet, m’agrada pensar que la discussió de Tchouaméni i Fede Valverde (o la de Rüdiger i Carreras) pot ser similar. M’he posat a indagar i he trobat una cosa que podríem anomenar prova. Fa un parell de mesos, quan el Reial Madrid va guanyar el Celta de Vigo en l’últim minut, Álvaro Arbeloa va dir: "Això és el Madrid, lluitar fins al final". I potser els seus jugadors ho van entendre malament. Potser ara només estan confonent l’infinitiu amb l’imperatiu, que és una cosa que passa molt, també a l’institut, segons crec recordar.

I la cosa no acaba aquí. Fa tot just unes setmanes, després d’una ensopegada gairebé definitiva en la Lliga, el mateix Álvaro Arbeloa, l’entrenador del Madrid, va insistir: "Fins a l’últim dia cal lluitar". I això estan fent els seus nois, sense més ni més. Ningú pot negar que el Madrid està lluitant fins al final. Una altra vegada la confusió. La trampa de la literalitat.