Ho tinc claríssim
No sé gaire bé en quin moment em vaig convertir en un senyor gran que mira el futbol en batí mentre parla amb la televisió, mig ajagut al sofà, però ho soc. El desenllaç del Racing-Barcelona em va agafar a la redacció del diari, on de moment no gosa anar en batí, però sí que tinc la mateixa actitud davant la tele. Quan el vailet del Racing Manex Lozano va fallar en l’últim minut l’ocasió que hauria portat l’eliminatòria a la pròrroga, em vaig fixar en Andrés Martín.
Andrés Martín és el jugador que l’acompanyava en la carrera, a la seva vora, a punt per empènyer a plaer la pilota en cas que Manex hagués optat per la passada, en comptes de fer-ho pel xut. Però el jove Manex va xutar, Joan Garcia va respondre amb una gran parada i el Racing va perdre. Andrés Martín va córrer cap al seu company, que es lamentava sobre la gespa. ¿Què li va dir? No ho sé. Sembla que res de bo.
Em va fer llàstima, Manex, i vaig pensar què hauria fet jo, sense batí, en aquesta situació. Si fos Manex, m’hauria acollonit pel camí i no crec que ni tan sols hagués arribat a xutar. Soc així. I si fos Andrés Martín hauria fet una cosa molt meva: córrer en silenci, sense demanar la pilota per si me la passen i fallo a porta buida, i queixar-me després exageradament, fent-me el màrtir, perquè no me l’han passada. També soc així.
Ja sabeu que soc un defensor del futbol en batí, l’abric d’interiors. Fins i tot suggereixo anar a l’estadi en batí, a tall de protesta, si programen els partits els dilluns o els divendres. Aviso que potser la protesta no s’entendrà. Aviso que és probable que la gent pensi, simplement, que ets un tarat amb batí. Aviso que és gairebé segur que surtis per la tele i després hagis de donar més explicacions del compte. Em veig obligat a recordar que si fa fred ja existeix l’abric simple, també conegut com a batí d’exteriors.
Reacció en cadena
Als interiors, això sí, el futbol en batí no el puc deixar de recomanar. Entro a la cuina, omplo les butxaques de talls de fuet, mandarines i anacards (la base de qualsevol alimentació sana) i vaig al sofà per donar lliçons a futbolistes professionals que ni tan sols em senten. L’Albacete-Reial Madrid va ser fantàstic en aquest sentit. Primer el locutor va anomenar un parell de vegades "Escraitx" a Dani Escriche, com si Escriche fos de Califòrnia i no de Burriana, que això ja em va compensar la nit. Després, en el temps de descompte, vaig explicar amb paciència a cada jugador del Madrid cada una de les males decisions que havien pres sobre el camp.
Notícies relacionadesEl Madrid no havia perdut mai amb l’Albacete, així que el debut d’Álvaro Arbeloa és oficialment històric. A la vida de vegades passa el que li està passant al Reial Madrid: una cosa sembla molt sòlida fins que un moviment genera una reacció en cadena i tot s’enfonsa. Serveix per a un club de futbol, per a les estructures d’un estat o per a una relació de nòvios. Parpelleges i res és on era.
¿Com hauria d’haver gestionat el Reial Madrid els últims mesos amb Xabi Alonso? ¿Què va fallar amb aquella noia l’estiu de 1998? ¿Què hauria d’haver fet Manex davant el porter del Barça? Ho tinc claríssim, en batí, des del sofà de casa meva.
