La salut pública no és només el coronavirus

Conceptes com a pandèmia, R₀ han sigut en boca de tots. Discutir sobre el que s’ha fet i el que cal fer per aplanar la corba s’ha convertit en objecte de tertúlia amb opinions diverses, no sempre prou coneixedores o ben documentadas.

En un principi, posar la salut pública a les agendes polítiques, desgraciadament en un context pandèmic, no és dolent. Possiblement al contrari.

La salut pública ha sigut, i és, la gran oblidada de les ciències mèdiques. No té el glamur de la cirurgia o de la cardiologia. No està associada a grans festes inaugurals que permetin lluïment dels polítics. Quan un es presenta com a cardiòleg o com a cirurgià en un lloc, tothom sap el que fa. Quan un es presenta com a salubrista, gairebé ningú sap de què es parla.

Amb el coronavirus, la vigilància epidemiològica s’ha donat a conèixer. És salut pública. La promoció de la salut, és a dir, l’acció sobre les persones a fi d’apoderar-les per modificar hàbits insans i assumir conductes saludables, és salut pública. Actuar per controlar o eliminar els efectes de l’entorn (aigua, aire i aliments) sobre la salut de les persones, el que anomenem la protecció de la salut, és salut pública. Intervenir sobre persones sanes o aparentment sanes per evitar que pateixin malalties, especialment transmissibles, o per detectar malalties en fases molt inicials, millorant el seu pronòstic (la prevenció de la malaltia), és salut pública. Quan parlem de prevenir, tractar o disminuir riscos i danys en el terreny de les addiccions i la salut mental, és salut pública. Quan actuem per prevenir accidents i malalties d’origen laboral, és salut pública. La salut pública va molt més enllà de tan sols el coronavirus.

L’any 2018 l’Agència de Salut Pública de Catalunya (Aspcat) va treballar molt: més de tres milions de vacunes, que han estalviat entorn de 32.000 contagis de malalties infeccioses importants; gairebé sis milions d’unitats de bestiar sacrificades als escorxadors i controlades pels veterinaris de salut pública, amb les garanties corresponents per a l’exportació quan és necessari; 34.000 inspeccions a empreses i establiments alimentaris; control de legionel·losi, qualitat de les aigües de consum, control de zoonosi, mosquits i arbovirosi (dengue, Zika, virus del Nil occidental...); 200 alertes alimentàries i 60 alertes químiques.

Les unitats de vigilància epidemiològica, els que ara porten el pes de la crisi del coronavirus, han d’atendre tota la resta d’infeccions poc mediàtiques: més de 500 alertes en un any en el Suvec (Sistema d’Urgències de Vigilància Epidemiològica de Catalunya); les infeccions de transmissió sexual, en ascens (23,8 per 100.000 de sífilis, 60,5 de gonorrea o 93,5 d’infeccions per clamídia); 300-350 casos nous anuals d’infecció pel VIH i uns 1.000 casos de tuberculosi. També més de 14.000 inicis de tractament per addiccions, 7.500 persones en tractament de manteniment amb metadona. Afegim-hi les unitats de salut laboral o els laboratoris de salut pública, que recolzen tota aquesta activitat, i moltes coses més.

I per fer tot això a Catalunya hi ha uns 1.200 professionals a l’Aspcat, estesos per tots els racons del país. Afegim-hi els recursos dels ajuntaments i d’algunes diputacions, molt escassos, i poc més. ¡L’equivalent a la dotació de professionals d’un sol hospital de mida mitjana, per cobrir tot Catalunya! ¿Diners? La despesa en salut pública està entorn dels 20 euros per càpita, vacunes incloses, i poc més. Comparem això amb els 1.200 o 1.300 euros del conjunt de salut de Catalunya. No és massa, ¿oi?

Està molt bé i és absolutament necessari reforçar la vigilància epidemiològica, tenir rastrejadors, molts més del que tenim, fer moltes PCR... Però no podem descuidar la seguretat alimentària, les vacunacions, les addiccions o l’alfabetització en salut. Cal potenciar la salut pública en tots els seus vessants si el que realment volem és tenir una societat amb més salut.

I quan passi tota aquesta tempesta, recordem que si falla la salut pública, bé per falta de professionals, bé per falta de recursos, o per les dues causes, passen coses greus.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Medical Anthropology Research Centre. URV. Exsecretari de Salut Pública de la Generalitat.