Memòria de Guillem Agulló

Un cop acabat el judici contra els assassins de Guillem Agulló, amb una posada en escena esperpèntica i amb un veredicte molt tou, a favor dels militants neonazis que el van matar, la família sopa a casa seva. El pare decideix arraconar la cadira on s’asseia Guillem i li treu el rang de símbol, d’evocació íntima i permanent, que havia presidit el dol des de la seva mort. La mare, Carme Salvador, mira la nova composició de la taula, s’asseu, no diu res i menja. És l’última escena de 'La mort de Guillem', la pel·lícula que rememora els anys de plom al País Valencià, amb feixistes campant arreu, pràcticament immunes a la justícia. És el final d’un malson. 

¿El final? No. Un descans, un punt i a part, perquè la tenacitat de la família no ha deixat, tots aquests anys, que s’esvaís la memòria d’aquell “fill mort, que viurà per sempre”, com deia la mare. Una memòria conreada per molta més gent (com ara Núria Cadenas, que ha novel·lat aquella tragèdia, o com els Obrint Pas amb el seu 'No tingues por') i que ressona en el nostre present perquè “els llops encara estan ací, a l’aguait”. La resposta a aquella agressió de Montanejos és un clam a favor de la vida i la dignitat.