Finançament
Fet amb escuradents
Singular és un adjectiu que es fa servir per referir-se a una sola persona o cosa i per distingir-les de la resta. Generalitzable també és un adjectiu, que implica la totalitat d’un cos, d’una societat, d’una organització, sense parar esment dels casos especials. Ara bé, la gran diferència entre les dues paraules és que singular ens parla d’una realitat consolidada mentre que generalitzable es refereix a una hipòtesi futura. Que s’estén en el temps. En el cas que ens ocupa –el nou finançament de Catalunya– si una de les definicions del pacte hagués dit singular i general, aleshores, hauríem incorregut en el pecat de l’oxímoron. Dues nocions que, posades de costat en un sol sintagma, es barallen a mort, són contràries per naturalesa. Diuen que va ser Miguel de Unamuno qui va dir que l’exemple més clar d’oxímoron era el diari carlista El Pensamiento Navarro. O és pensamiento o és navarro. Totes dues coses alhora no poden ser.
Tornem al cas, però. Singular i general no pot ser. Singular i generalitzable, sí, perquè es parla d’un fet present i d’un desig futurible. L’esperit de les bases del pacte entre l’Estat i la Generalitat rau en aquests dos adjectius. "Ara fem això per Catalunya", sembla que es digui, "però no patiu que de seguida ho estendre’m a la resta de comunitats". La persecució de l’objectiu polític de convertir Catalunya en una rara avis enmig de la uniformitat espanyola queda anorreat d’entrada. ERC ha dit que la música sonava bé (s’assembla, és clar, a una melodia d’arrels basques), però que faltava concretar la lletra més enllà de l’escenificació bilateral de dilluns. I el Govern de l’Estat ja s’ha afanyat a matisar un dels aspectes clau de l’acord: l’ordinalitat. En resum: d’acord, hem de ser solidaris, però no pot ser que siguem tan solidaris que passem de ser la tercera regió més rica, que més recapta, a ser la número 10 de 17 en el còmput final. Ordinalitat implica tenir un criteri propi a l’hora de decidir quin grau de solidaritat pot o ha d’assumir Catalunya. L’intent de mantenir després l’ordre que hi havia abans és, ara, un brindis al sol. Fins i tot ho ha reconegut el mateix Govern de la Generalitat. Per a Alícia Romero, consellera d’Economia i Finances, "és una condició necessària", però per a Sílvia Paneque, portaveu del Govern, el principi, "que queda totalment protegit i determinat", cal que s’ajusti al que diguin la resta de comunitats autònomes: "És necessari el treball conjunt per ajustar l’ordinalitat".
La sensació que en podem extreure, de tot plegat, és que hi ha hagut una cura extrema a dir determinades coses sense dir-les del tot o dient-les de tal manera que cadascú les pugui entendre com vulgui. Que s’ha bastit l’estructura del finançament, en un exercici d’equilibrisme notable, com qui munta una Torre Eiffel amb escuradents. L’aparença és plausible; la fragilitat, extrema. Una finestra mal tancada, un corrent d’aire, i tot a fer punyetes.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
