20 d’oct 2020

Anar al contingut

OPINIÓ

Gràcies per salvar la vida del meu marit

Gràcies per salvar la vida del meu marit

Olga Pereda

Fa 25 anys que el pare del meu fill, periodista de professió, cobreix el festival de Sant Sebastià. Dijous va agafar un tren des de Madrid. Va arribar a Donosti, va anar a l’hotel i va deixar les seves coses perfectament col·locades, com sempre. L’ordinador, a sobre de la taula. I les camises, cordades i penjades a l’armari. Va trucar a la seva cap i li va dir que no es trobava gaire bé. Li passava alguna cosa rara. Una pressió al pit. No es va ajeure al llit (va tenir aquesta sort) sinó que va marxar al Kursaal per recollir la seva acreditació. Quan estava de camí, a l’avinguda de la Libertad, va caure a terra. El cor se li estava parant per un infart.

Un senyor, que estava de passada per Sant Sebastià, caminava a uns metres darrere seu. L’anomenarem Ángel perquè, de fet, va ser el seu àngel de la guarda. Va veure com el pare del meu fill es recolzava en un aparador i després queia desplomat. Tenia la cara blava. L’Ángel va pensar que s’estava quedant sense oxigen.

Som en meitat d’una pandèmia. No sabem si la persona que passa al nostre costat té la Covid-19 i ens la pot contagiar. Sospitem de tot i de tots. Però l’Ángel, un senyor avesat a les muntanyes basques, sabia que havia d’ajudar. Té gravada a foc la lleialtat del veritable muntanyenc, aquest que mai deixa tirat un company. Mai.

Sang freda

L’Ángel es va acostar al pare del meu fill. I amb la sang freda, li va posar els braços en creu per intentar alleujar-li la pressió al pit, li va descordar els pantalons i va començar a fer-li maniobres de reanimació. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit... Sense parar. No va treure el mòbil per trucar al 112 perquè sabia que no podia perdre un sol segon. L’Ángel va cridar a una senyora que ho fes ella. I ell va continuar colpejant el pit del meu marit. Vencent qualsevol por pandèmica, li va treure les abundants flegmes que tenia a la boca i li va insuflar aire. I va continuar colpejant-li el tòrax. Reanimant-lo.

L’Ángel no coneixia de res el meu marit, però li va mirar fixament la cara i el cos i li va dir: «Noi, no et quedaràs aquí. El teu camí ha de seguir. A tu et queda molt». I va continuar: un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit. Amb nervis d’acer i amb responsabilitat. Sabia el que feia.  Al llarg de la seva vida, l’Ángel ha auxiliat més d’un company en una situació similar a la muntanya. Ara era diferent. No coneixia la persona que estava tirada a terra, però li va ser igual. L’ajudaria fins al final.

Sense pols

Hi va haver gent que se’ls va acostar, però es va quedar petrificada per la por. L’Ángel no. Ell té el que fa falta: sang freda i coneixements de reanimació. Se’ls va acostar una noia i va dir que era infermera. Va constatar que el meu marit no tenia pols. «El perdem», va afirmar. Però l’Ángel va seguir. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit.

Van ser 10 minuts. O 15. A l’Ángel li va semblar tota una vida. I, per fi, va arribar l’ambulància. Els metges d’urgències li van esquinçar la samarreta i li van practicar la reanimació professional amb tecnologia mèdica. El pols li va tornar. El cor va començar, de nou, a bategar.

A l’Hospital Donostia va ser operat d’urgències. Els metges no tenien clar que es despertés. Però es va despertar. Ho va fer gràcies a la medicina, la ciència i la sanitat pública. Però també gràcies a l’afany de l’Ángel.

L’Ángel es treu importància i diu que només va fer el que havia de fer. Però no és veritat. Va salvar la vida del pare del meu fill. I també la meva. La seva gesta em torna la fe en el gènere humà.

Gràcies per existir

Gràcies per existir, Ángel. Gràcies per estar a cinc metres d’ell quan el cor se li va parar. Gràcies per la teva temperància. Gràcies pel teu esperit de muntanyenc lleial. Gràcies pel teu afany. Gràcies pels teus cops al pit. Gràcies perquè, efectivament, al meu marit li queda encara molt camí per recórrer. En la vida i a la muntanya.

I com que això sembla una pel·lícula explicarem el final. L’Ángel no coneixia de res el meu marit. Però quan a l’hospital li van dir el nom es va adonar de qui era. Sí que el coneixia. No personalment, però sí professionalment. Lector compulsiu de premsa basca, l’Ángel va saber que la persona a qui acabava de salvar la vida era aquest periodista a qui llegeix amb freqüència. Moltes vegades no coincideix amb les seves crítiques de cine, però el continua llegint perquè sempre aprèn coses noves. I vol que es recuperi del tot per continuar fent-ho. Ho farem, Ángel.