Álvaro Bilbao, neuropsicòleg: "La confiança del teu fill no es construeix dient-li tota l’estona com és de llest"

¿Les famílies tenim poc sentit comú quan estem educant?

Quan vaig escriure el llibre, el 2015, l’educació estava molt polaritzada entre els que defensaven una via més tradicional de càstigs i amenaces i els que defensaven una cosa més nova en aquell temps, com no posar límits als nens, donar-los molt amor i afecte i menysprear les normes i la disciplina. Deu anys després crec que hi continua havent molta necessitat d’equilibri i d’educar amb sentit comú per no anar-se’n als extrems.

Defensa que la paternitat i la maternitat és, més que una responsabilitat, un privilegi. Però en un país on la conciliació no existeix, és inevitable veure-ho com una càrrega.

Entenc que per a moltes famílies és difícil, efectivament. Quan va néixer el meu primer fill, jo tenia tres feines i els permisos laborals eren més curts. Però no estic d’acord amb els que diuen que nosaltres ho tenim més difícil que els nostres pares. Ells també van haver de fer molts sacrificis. És fonamental entendre que hi ha coses que impliquen una renúncia, però valen la pena. No tots estan disposats a tenir fills a canvi de no poder anar-se’n de vacances a un lloc exòtic o no poder menjar en restaurants. És el que ens venen les xarxes socials. Per a mi, és un camí que val la pena. Entenc que per a la gent jove tenir un fill és un desafiament econòmic per les dificultats de la conciliació i l’habitatge.

La felicitat dels fills s’ha convertit en un mantra. ¿Per què hi ha tantes famílies entossudides a criar fills que siguin feliços tant sí com no?

Més difícil encara és tenir com a objectiu que el teu fill no pateixi, sobretot en els primers anys de vida. La frustració és fonamental i fa que els nens desenvolupin estratègies d’afrontament. No obstant, sembla que han de viure en un parc d’atraccions constant. En aquest sentit, les famílies inunden l’agenda de plans amb altres famílies amb nens i ja no hi ha temps ni per anar a veure els avis. El valor més gran per a molts pares i mares és el gaudi i la felicitat. Però hi ha valors importants, com trobar solucions a l’avorriment i solucionar problemes. Hi ha dies per passar-s’ho bé i anar amb els amics del col·le, i d’altres, per estar tranquils a casa. I si el nen s’avorreix, que s’avorreixi.

¿I si té una rebequeria? ¿Quina és la guia bàsica per suportar-la?

Primer, entendre que és part natural del desenvolupament. I el segon, donar-li temps perquè es calmi. Si, a més, al final podem ser empàtics i abraçar-los, formidable. Hi ha pares que diuen que les rebequeries són llarguíssimes. Moltes vegades és perquè els fan mil preguntes intentant ser empàtics i tot es complica perquè ens enredem amb l’empatia. Cal ser al seu costat i donar-los el temps que necessiten.

Els reforços positius estan molt bé, però tampoc recomana fer-los tot el temps perquè els xavals no es creguin semideus.

Hi ha mares i pares que tota l’estona diuen als fills que llestos són pensant que així els brinden confiança en si mateixos, però la confiança no es construeix amb afalacs continus sinó desenvolupant habilitats. Han de sentir que són capaços d’aconseguir coses i lluitar pel que volen.

¿Per què són tan importants les recompenses no materials?

Hi ha qui premia amb menjar, per exemple. Els nens necessiten saltar-se les normes i menjar un dia pizza, és clar que sí. Però sabem que els premis perquè estudiïn més solen tenir resultats contraproduents. És millor evitar-los. És preferible el simple reconeixement del que estan fent. Per exemple, dir-li que avui s’ha esforçat, fer una activitat junts o xocar les mans. Tots aquests reforços duren més en el temps perquè els generen serotonina al seu cervell, que és un reforçador que, al contrari que la dopamina, té llarg recorregut.

Els càstigs no funcionen i les conseqüències, sí. ¿Quina diria que és la diferència?

El 99% de les famílies no els distingeixen [rialles]. La diferència principal és que els càstigs no estan explicats per endavant i solen tenir un objectiu punitiu. Les conseqüències sempre són explícites i es coneixen amb temps. Poden ser unilaterals, però no busquen que el nen se senti malament sinó que trobi habilitats d’autocontrol. Et poso un exemple. Un pare porta el seu fill a casa d’un familiar, però sempre pega al seu cosí. Una conseqüència seria dir-li amb temps que en aquesta llar no s’agredeix ningú i que si ho fa se n’haurà d’anar. Un càstig seria dir-li, una vegada que ha donat la bufetada al seu cosí, que dilluns no anirà a l’entrenament de futbol. El càstig busca castigar i la conseqüència sempre té a veure amb el que ha passat.

Notícies relacionades

Les estafes de criptomonedes afecten sobretot els més grans de 60 anys

Alerta per pluja intensa a cinc comarques del sud de Catalunya

Adolescència o primera infància: ¿quina etapa és més dura?

He estat en els dos fronts i crec que la criança és més cansada físicament, però l’adolescència t’enfronta a desafiaments més complexos. Prefereixo treballar amb nens. No és el mateix que un nen et doni una manotada que un xaval de 15 anys pegui al seu pare, perquè aquí ja hem d’entrar en mesures judicials.