24 d’oct 2020

Anar al contingut

Anàlisi

Torra: ¿a qui li importa?

Torra: ¿a qui li importa?

Joaquim Coll

L'única aportació nova de Torra a la doctrina separatista és que ja no només assenyala Espanya com a obstacle per a la independència, sinó que culpa la pròpia autonomia

Si la protesta contra la inhabilitació de Quim Torra va reunir dilluns uns quants centenars de persones en algunes punts de Barcelona, a la convocatòria de l’endemà van acabar acudint més agents de la Brimo que manifestants. És la primera vegada que un president de la Generalitat és apartat del seu càrrec per desobediència i, no obstant, la mobilització de l’ANC, Òmnium i els CDR ha sigut fluixíssima. La pandèmia segur que ha influït, però l’escassa força de la protesta reflecteix que a ningú li importava gaire. També l’enorme cansament i desconcert que hi ha després de gairebé una dècada de procés. Durant aquest temps el secessionisme no ha aconseguit res, excepte enquistar un problema en la societat catalana a canvi de degradar les institucions. L’horitzó de la independència s’ha allunyat tant que gairebé ha desaparegut de les promeses dels seus líders, que ja no posen dates ni terminis, tot i que paradoxalment segons les enquestes JxCat, ERC i la CUP puguin tornar a sumar majoria absoluta en les pròximes autonòmiques; per cert, les quartes que es convoquen anticipadament des del 2012.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Dilluns, l’adeu de Torra no va poder ser més desangelat, amb un discurs en què va reconèixer no haver pogut fer res del promès o proposat des que va ser investit el maig del 2018 Ni procés constituent, ni constitució catalana, ni nou referèndum. Res. L’expresident podia haver-se acomiadat dels seus companys de Govern cantant-los el mític tema d’Alaska, ‘¿A quién le importa?’ Doncs a ningú, aquesta és la veritat. Durant aquests dos anys només ell ha desobeït, però no per «fer república» sinó per negar-se a retirar a temps una pancarta del balcó de la Generalitat després d’haver sigut advertit reiteradament pel TSJC. El món independentista i podemita es queixa de la desproporció de la condemna sense entendre que en democràcia la neutralitat de les institucions és un principi essencial, més encara en període electoral. Amb tot, la inutilitat política d’aquest gest, sense cap sentit estratègic, es converteix en el millor el colofó del procés, que es tanca en un bucle cada vegada més petit i ridícul.

Per donar una mica més de transcendència a la destitució de Torra, al Parlament la majoria separatista li ha dedicat aquest dimecres un últim adeu. Un altre ple insofrible, atapeït de jaculatòries contra la justícia, el Govern espanyol, la monarquia, etc. Però a ningú li importava ja el que digués l’expresident, que va tornar a insistir en unes noves «plebiscitàries» com a resposta a la «repressió», proposta que ERC rebutja per electoralista. L’única aportació nova de Torra a la doctrina separatista és que ja no només assenyala Espanya com a obstacle per a la independència, sinó que culpa la pròpia autonomia, amb els seus interventors i mossos, de ser un factor de fre i submissió. L’autogovern com a enemic. Una reflexió, afirma, sorgida de la seva experiència, i que segur que en els pròxims anys desenvoluparà en algun llibre mentre disfruta de la fabulosa jubilació que com a expresident li paguem entre tots. ’Catalans, ¡quanta repressió!’