29 d’oct 2020

Anar al contingut

MIRADOR

Les guerres intestines de Puigdemont

Les guerres intestines de Puigdemont

Luis Mauri

La ruptura electoral entre Junts i el PDECat no es pot considerar encara irreparable malgrat l'últim fracàs de mediació d'Artur Mas. Quatre mesos són una eternitat i la necessitat és un eficaç cicatritzant

La funció de Quim Torra va acabar, però el teló no ha caigut. Fins a les eleccions catalanes, queden per davant quatre mesos més de representació gasosa a la Generalitat. Res de nou. Els senyals de fum característics dels últims anys.

L’últim acte de la funció de Torra és una síntesi prodigiosa del seu mandat. Ostentació de desobediència, repudi al tribunal, arenga per la ruptura..., i finalment la fallida d’una norma, només una: la de distància sanitària anti-Covid a la plaça de Sant Jaume. Descarnada al·legoria. Hi ha, deia l’escriptor austríac Stefan Zweig, instants quotidians o episodis personals que reflecteixen l’esperit d’una època millor que cent arxius oficials.

El Govern, partit el cor per la falla que divideix i enfronta els seus dos socis, és un mort vivent. No sembla la millor eina per enfrontar-se a l’emergència sanitària i la calamitat econòmica i social. Tampoc per desbrossar una via de sortida de la crisi política catalana. Però la necessitat de Carles Puigdemont de guanyar temps per armar la seva aposta electoral davant l’assalt d’ERC s’ha imposat, amb la necessària col·laboració de Torra, sobre qualsevol altra consideració d’interès públic. No hi haurà eleccions fins al febrer. El Govern seguirà en mode zombi.

Litigi judicial

La fragmentació independentista va bastant més enllà de la guerra entre republicans postconvergents per la primacia. Abans d’enfrontar-se amb ERC (i intentar guanyar-li la mà contra pronòstic en l’últim minut, com va fer en les autonòmiques del 2017), Puigdemont i els seus encara hauran de revisar l’impacte electoral de la seva escissió del PDECat. La divisió orgànica no té marxa enrere, ha arribat massa lluny, litigi judicial inclòs. Però la divisió electoral no es pot considerar encara irreparable malgrat l’últim fracàs de mediació d’Artur Mas. Tant Junts com el PDECat aguanten les seves respectives posicions, una cosa fonamental per encarar amb més força una negociació d’última hora si aquesta arriba a produir-se. Quatre mesos són una eternitat. No s’ha de descartar res, per improbable que sembli ara.

Des de la petita cantonada del PNC de Marta Pascal, una víctima de les purgues de Puigdemont, s’observa amb atenció aquesta jugada. Si Puigdemont i David Bonvehí no aconsegueixen un arranjament, el PNC haurà de competir amb el PDECat per un fragment previsiblement minoritari de l’electorat postconvergent. Massa actors per a tan poc públic. En aquest cas, serà inevitable l’exploració d’una entesa entre Pascal i Bonvehí. L’escissió de Pascal va deixar ferides, però la necessitat sol ser un eficaç cicatritzant.

El PNC, la menor de les tres fraccions postconvergents, marca una línia vermella per al dia, si arriba, de les converses: independència, sí; unilateralitat i violació del marc legal, no. Conscient de la seva modesta dimensió, el PNC planteja un projecte de creixement a mitjà termini. «No tenim càrrecs a perdre i sí molt per créixer quan Puigdemont culmini el seu viatge al no-res», confia un dirigent del nou partit.