Efectes reputacionals

El problema que afrontem deriva de la dificultat per comprendre els efectes de fons de l’epidèmia: actuem ancorats en un món pre-Covid, esperant que, una vegada la vacuna aparegui, tot torni a la normalitat. Però hi ha altres sortides a la situació actual més ombrívoles, i més realistes: les d’un futur en què convisquem amb la malaltia, i de la qual no ens en puguem desprendre en determinats moments. En aquest horitzó gens imaginari, ¿qui sortirà millor de la crisi? Difícilment seran els països, territoris o ciutats que han donat manifestes mostres d’incapacitat per abordar la pandèmia. I aquí, cal reconèixer que Espanya ho té malament: sobre el nostre futur, planegen els efectes reputacionals sobre la serietat i la capacitat amb què s’aborda, i s’ha abordat, l’epidèmia.

A finals de juliol era als Alps francesos, pujant penosament alguns dels bonics colls del Tour, quan el primer ministre Jean Cantex va anunciar que França aconsellava els seus nacionals abstenir-se de visitar ‘la Catalogne’. Els asseguro que, per l’inusual de la recomanació, la seva declaració em va impressionar, igual com em van sorprendre els seus efectes: a l’autopista que enllaça Orange amb Barcelona, mai, en una tarda estiuenca, havia trobat un trànsit més fluid. Ara, fent una cop d’ull a la premsa europea o americana, és Madrid la que emergeix com el pou negre d’Europa. No és que tingui més casos que la mitjana: és que en alguns municipis o districtes de la capital, multiplica per un factor molt elevat els registres d’Alemanya, Itàlia o, fins i tot França i la Gran Bretanya. No hi ha capital europea que pugui comparar-se a Madrid.

Pressions errònies

És lògic que el comerç, la restauració, l’entreteniment o els transports pressionin perquè les mesures de contenció de l’epidèmia siguin mínimes. Però, cal anar amb tacte perquè, fins i tot en curts períodes de temps, això pot acabar sent un error. Com ho va ser la sortida de l’estat d’alarma: el desig de salvar la temporada turística, en particular a Madrid o Catalunya, va comportar una paradoxal absència de controls en els transports, i això amb una clara incorrecta preparació de la sanitat (insuficiència de recursos en la primària, escassos tests i falta de rastrejadors). En tot cas, el resultat ha sigut catastròfic: el col·lapse de l’activitat que es pretenia evitar al juliol i a l’agost, els mesos centrals de l’any turístic, ha donat pas al pitjor estiu de la història del país, prova irrefutable que els efectes reputacionals poden ser molt greus. I no podia ser de cap altra manera: tractant-se d’una virulenta infecció, la reputació es guanya o es perd en qüestió de dies, com mostra el cas italià.

Si eleven la mirada i intenten projectar-se cap endavant, no poden menysprear els danys sobre la capacitat d’atracció de Barcelona o Madrid: la incapacitat de les autoritats que controlen les dues ciutats (locals o autonòmiques) les ha marcat com a destinacions insegures, una cosa que per a un país com el nostre és particularment negatiu. I, tot i que això es corregeixi, no esperin que el llustre i la seducció de les nostres ciutats es recuperin de cop. La competència mundial és ferotge i, en el context actual, l’atracció que exerceixen les grans urbs és un joc de suma zero: el que guanyen unes ho perden d’altres.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Una última consideració sobre Madrid. Des d’aquestes latituds, a Catalunya em refereixo, hi haurà qui no ho consideri particularment preocupant. Gran error també. Perquè, al marge d’efectes epidemiològics, la reputació és col·lectiva i afecta tot el país, com passa amb la prima de risc. I si Madrid està donant un espectacle que fa posar vermell i provoca esglai a moltes capitals europees, no creguin que el mal s’atura allà: irradia tot Espanya, i Barcelona no en queda al marge.

Bé està que s’intenti compatibilitzar lluita contra la pandèmia i activitat. Però no es pot oblidar que l’economia necessita de l’avui i, també, del demà. I, tocant el futur i en l’àmbit turístic, la reputació és, amb tota seguretat, l’actiu més valuós de què disposem. Llastimosament, l’estem dilapidant.