31 d’oct 2020

Anar al contingut

Anàlisi

Que s'escampi l'exemple

Emilio Naranjo

Que s'escampi l'exemple

Rafael Jorba

L'acord entre el Govern i els agents socials contrasta amb el desacord, en la forma i en el fons, dels actors polítics

Que s’escampi l’exemple. El pacte segellat ‘in extremis’ pel Govern, la patronal i els sindicats per prorrogar els ertos fins al 31 de gener del 2021 hauria de marcar el camí del consens al conjunt de forces polítiques de l’arc parlamentari. També al Govern central i als governs autonòmics per corregir errors i desplegar una cogovernança eficaç, basada en el principi de la lleialtat federal.

L’impacte socioeconòmic de la pandèmia de la Covid-19 ens ha introduït en una dimensió desconeguda. A inicis d’any, segons em confessava en privat un alt representant del sector financer, «l’envergadura de la crisi pot provocar un autèntic tsunami». Els agents socials, conscients de l’erosió en el balanç de les seves empreses i en poder adquisitiu dels seus treballadors, han tornat a tancar files.

La quarta renovació dels ertos arriba a l’últim moment –vencia aquest dimecres– i afecta més de 700.000 treballadors que actualment es troben afectats per un expedient de suspensió d’ocupació. Es tracta d’un nou baló d’oxigen. No serà l’últim, d’acord amb dues dades: Espanya, en el pla sanitari, encapçala la llista de països europeus més afectats i, en el pla econòmic, té les pitjors previsions de creixement i d’atur.

Que s’escampi l’exemple, deia a l’inici. El consens esgrimit per la patronal i els sindicats contrasta amb el desacord, en la forma i en el fons, dels actors polítics. És d’esperar que aquest clima social contamini en positiu el debat parlamentari i posi fi a les escenes de pornografia política que s’han reproduït durant la pandèmia.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La situació socioeconòmica s’assemblarà a inicis d’any a la devastació causada per una guerra, però amb una diferència: els edificis es mantindran drets, però l’impacte en la ciutadania obligarà la política a prendre el camí de la unitat en les grans qüestions d’Estat. L’exemple d’Alemanya, amb un govern de coalició de democristians i socialdemòcrates, era ja un referent davant de la crisi del coronavirus. Ara pot convertir-se en una necessitat.

Des d’aquesta perspectiva, no és una qüestió menor el perfil dels dos polítics que han negociat aquesta nova pròrroga: Yolanda Díaz i José Luis Escrivá. La primera, ministra de Treball, forma part d’Unides Podem, però procedeix d’Izquierda Unida, un partit hereu de la tradició comunista i amb vincles històrics amb el sindicalisme de classe. El segon, ministre de Seguretat Social, un economista social-liberal que va presidir l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal i que atresora un brillant currículum a Europa.

El president del Govern, Pedro Sánchez, ha anat repetint en les últimes setmanes que «estem immersos en una lluita epidemiològica, no ideològica.» Té raó a mitges. En aquesta crisi sobren els discursos ideològics en clau populista, a tort i a dret, al centre i a la perifèria, que es caracteritzen per proposar solucions simples a problemes complexos: de la panacea de la independència a l’espantall de la República.