Immolació

Torra és inhabilitat per penjar una pancarta que no va voler despenjar fins que el gest ja s’incloïa en el supòsit del delicte de desobediència pel qual ara ha estat condemnat. I ho va fer amb coneixement de causa i amb reiteració explícita i simbòlica de l’acte. La va acabar despenjant –i doncs, no era una qüestió de principis indefugible–, però ho va fer quan la qüestió ja discorria per un terreny de confrontació que ara, inevitablement, ha esclatat. La sola proliferació d’adjectius majúsculs que exhibeix el Suprem ja indica una voluntat de rabejar-se en àmbits extrajurídics, més a prop de la militància política (a bastament expressada per la judicatura) que no pas de l’equanimitat, però també cal parlar de la inconsistència que després s’ha vestit amb un imaginari de lluita pels drets civils.

Inhabilitar un president de la Generalitat és un acte gravíssim, insòlit, desproporcionat, d’unes conseqüències imprevisibles. La immolació de Torra, que ho és, respon a una pulsió personal i a un càlcul polític en el qual no és la muntanya qui pareix ratolins sinó que són aquests els que proven d'esmicolar-la a base de rosegades minúscules. I simbòliques, això també.