Fins a les banderes

Hi ha qui es posa la samarreta del seu equip de futbol per veure els partits a casa, qui opta per la de la seva banda preferida per estrenar el nou disc o, fins i tot, qui assaja discursos amb el pot de Fructis a la dutxa just abans de la nit dels Oscars. Per molt que reclamin que xutarien millor el penal, per graciosos que siguin els seus ‘air guitar’ i els seus redoblaments a la panxa, per bé que brodin l’agraïment a tots els membres de la seva família, per sort o per desgràcia, quan arriba el moment i estan davant la tele no hi ha una màgia que, pum, els col·loqui a l’altra banda de la pantalla i descarregui sobre les seves espatlles la responsabilitat de fer qualsevol d’aquestes tres coses.

En ocasions comptades, gairebé sembla que hagi de ser així. Un 6 de juliol del 1972, per exemple, va aparèixer un tipus a la tele amb pinta d’alienígena, el cabell en flames i vestint una granota daurada i blava. David Bowie estava interpretant la cançó ‘Starman’ a ‘Top of the Pops’. Quan va arribar al vers decisiu, «havia de cridar algú, així que et vaig escollir a tu», va mirar fixament a càmera i la va assenyalar amb l’índex. Milers d’adolescents britànics van pensar que els havia escollit a ells.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Aquesta setmana s’han entregat els Emmy. Les mesures sanitàries van impedir una cerimònia plenament presencial, així que vam veure les estrelles de la televisió esperar el veredicte al seu sofà mirant la tele. Anaven, això sí, vestits de gala a casa seva, una cosa que a mi no se’m va fer estranya, perquè durant el confinament hi va haver dies que jo, tip del xandall, vaig sortir a baixar les escombraries més elegant que a la nit de Cap d’Any.

El normal, no obstant, no és que et cantin només a tu o que rebis un premi a casa. I tot i així seria acceptable que la gent que apareix en pantalla tingués al cap als que són a casa seva, sobretot quan en alguns casos els hi va la vida en això. Així, molts han d’esperar un senyal quan se celebra una compareixença de polítics. Alguna, de fet, s’organitza amb la pompa d’una cimera mundial, per a després anunciar, davant gairebé tantes banderes com gent en un metro fins a la bandera en hora punta, que els responsables s’han reunit per anunciar que es reuniran. També, per descarregar gran part de la responsabilitat en la ciutadania sense oferir cap solució. Una cosa veritablement tan insòlita com demanar-nos que xutem el penal a la final, fem el solo en el concert de Wembley, fem el discurs a Los Angeles. Una cosa és, com va fer Bowie, fer-te sentir especial, i una altra de molt diferent tractar-te de tonto.