Nosaltres a casa, Robe a la foguera

¿On són els meus amics? ¿I els teus? Si, encara amb acné i borrisol, vau compartir la primera calada d’un primer cigarret mentolat o vau esquerdar una ampolla d’aigua per barrejar licor i Fanta com científics temeraris, és possible que ara t’estiguin escrivint un missatge: ha mort Robe Iniesta, d’Extremoduro.

"Avui m’heu vingut tots al cap de cop i tot fa olor de birra, càntics i vida", ha enviat una amiga de l’institut. I reneixen grups de WhatsApp dels companys de classe a la ciutat i dels amics de mes i mig al poble. Tot per una banda infal·lible dins del walkman a l’autobús de l’excursió i a la revetlla entre dues batxates: "Tú en tu casa, nosotros en la hoguera".

Extremoduro, un grup de rock urbà la primera cançó del qual és una espècie de jota rural, era el llenguatge comú perquè parlava en adolescent. L’idioma de l’impuls i la perplexitat. El que s’utilitza en aquells anys de pubertat (la vellesa de la infància i la infantesa de l’edat adulta) on et baralles amb el que ofereix el món i penses: "O no l’entenc, o l’entenc massa".

Van ser la paraula abans de posar-te a escoltar grups en anglès que no entenies i la poesia abans d’obrir un llibre de poemes. Una poesia transversal, celebratòria del desenfocament i democratitzadora de la bellesa, que deia entodavía. ¿Entodavía, recordes? Tenies quinze anys i t’agradava la del cognom llarg o la neta d’aquell altre i cantaves: "Que yo recuerdo entodavía cuando te besaba, la cago y vuelvo a tiritar". Siguem francs: ni deies entodavía ni besaves encara ningú, però sí que la cagaves i sí que tremolaves. Tampoc, de fet, coneixies ni remotament algú que hagués passat per la presó i, no obstant, quina eufòria quan en una altra cançó Iniesta desplegava un mapa penitenciari ibèric: "Carabanchel, la Modelo, Herrera de la Mancha". Si al llogarret fins i tot t’assenyalaven, i et senties orgullós, quan deia la Model, la de Barcelona.

Notícies relacionades

S’esgoten les entrades per als concerts de Rosalía a Madrid i Barcelona

‘Lux’ de Rosalía, segon millor àlbum de l’any segons la revista ‘Billboard’

Així que avui hi ha milions d’adolescents de totes les èpoques assaltats per frases que van trobar sense buscar-les, perquè això és el que passa quan el talent s’imposa i es cola a les festes a les quals no el conviden i és, com els musclos (bons però barats), una fissura en el sistema. I durant el dia diran: "Salgo a pasear, por dentro de mí". I cantaran i teclejaran al mòbil i carregaran les sarbatanes de la memòria amb dards com: "Va a subir la marea (y se lo va a llevar todo)", "Cambiaré de color, voy a pintar de verde la luna y el sol", "Y al final quién soy yo, a ver si me lo aprendo y me sale mejor", "No vino el Rey, tampoco me importó". Records que baixaran les escales ("y de dos en dos") i que portaran de tornada pallassos (pitjor encara: so payasos). I sí que recordaràs entodavía. "Y tú que estás en casa metido en tu nevera" cantaràs: "Tú en tu casa, nosotros en la hoguera".

I com que ha passat el temps ho adornaràs amb alguna cosa apresa, com la primera cançó amb música conservada de la Història, una del segle I, aquesta que un tal Sícil va dedicar com a epitafi a la seva dona morta: "Mentre visquis, brilla, no temis res en absolut, la vida dura poc i el temps exigeix el seu tribut". I pensaràs que s’assembla a Extremoduro. Com s’hi assemblen les endevinalles infantils: "No tinc cames i fujo: allà on aparec tot ho destrueixo". El foc. I així parlaràs avui amb el teu passat. "El temps és el foc en el qual cremem", va escriure Delmore Schwartz, li diràs al teu jo adolescent. I ell et contestarà amb un vers de Robe Iniesta: "Tú en tu casa, nosotros en la hoguera".