La pandèmia, la llei i els liberals

El repte per a l’Estat democràtic de dret a fi de no perdre les seves senyes d’identitat, basades en el manteniment de la divisió de poders i la garantia dels drets i llibertats, que van ser definides per Nicolás Pérez Serrano quan sostenia que el dret d’excepció «és una situació jurídica excepcional, perquè d’acord amb Dret s’hi entra, d’acord amb Dret s’actua durant la situació i d’acord amb Dret es liquiden les seves conseqüències després», remarcant d’aquesta manera que l’aplicació de les mesures d’excepció han de preservar, entre altres deures, el compliment dels principis de legalitat i de seguretat jurídica davant la temptació d’operar per la via de fet a què una emergència pot incitar els responsables públics a caure. Per això –afegia– la situació d’excepció no eximeix de l’exigència de «responsabilitat als òrgans que s’haguessin extralimitat». 

La invocació de principis liberals

Aquesta observació elemental ve a col·lació de les afirmacions d’alguns ímprobes liberals de nou encuny, que en els últims temps han afirmat que la proclamació de l’estat d’alarma, com una modalitat de dret d’excepció, i les pròrrogues aprovades pel Congrés dels Diputats, han sigut un atac als drets del ciutadà. Fent amb això abstracció que les mesures restrictives –no suspensives– dels drets adoptades, per exemple, sobre la llibertat de circulació o el dret de manifestació dels ciutadans tenien per objecte preservar el seu dret a la vida i a la salut, a més de garantir el sosteniment del sistema sanitari. La impostada quan no desaforada invocació de principis liberals per part de certs actors polítics i culturals per injuriar les mesures d’emergència s’ha assemblat més a la fe del convers a qui una vegada li van donar a llegir ‘La societat oberta i els seus enemics’, de Karl Popper, i l’ha interpretat com si es tractés d’El llibre vermell’, de Mao.

L’estat d’alarma, com a mesura d’emergència davant una crisi sanitària com la generada per la Covid-19, estava plenament justificat. La seva legitimació jurídica es troba a la mateixa Constitució i la llei orgànica reguladora dels estats excepcionals de 1981. Als estats membres de la Unió Europea, les mesures de dret d’excepció adoptades en general han procedit no tant de la Constitució com de la llei.

A la República Federal d’Alemanya, la llibertat de moviment i de residència en la totalitat del territori federal només pot ser restringida, entre altres causes, «per combatre perills d’epidèmia, catàstrofe natural o accident especialment greu». D’acord amb aquesta habilitació constitucional la llei federal de protecció contra infeccions de 20 de juliol del 2000, els ‘lands’ han pogut adoptar mitjançant decret mesures restrictives o limitadores, entre les quals hi ha el confinament.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

A Itàlia, el Govern del ‘prermier’ Giuseppe Conte va adoptar mesures restrictives sobre la població a través de l’ús de la legislació d’urgència. A falta d’una previsió específica sobre el dret d’excepció a la Constitució de 1948, l’Executiu italià va recórrer a l’institut jurídic del decret llei.

A Bèlgica el fonament constitucional per a les mesures d’emergència es troba a l’article 105 de la Constitució, on s’estableix que el Rei no disposa d’altres poders que els que aquesta li atribueix i les lleis especials adoptades d’acord amb la norma suprema. D’acord amb això, en l’àmbit federal, el 27 de març de 2020, el Parlament va adoptar dues lleis de poders especials que habilitaven el Rei, d’acord del Govern, per prendre mesures per afrontar la pandèmia. I així, podíem continuar. És una obvietat, però al marge dels escarafalls d’alguns liberals d’ocasió, les restriccions de drets adoptades a Espanya no han sigut una excepció.