González Casanova i la universitat

Inicialment, els tres van ser part integrant de la càtedra de Dret Polític de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona dirigida per Manuel Jiménez de Parga, un catedràtic demòcrata. Una excepció en aquella universitat, on malgrat que la dictadura feia el que fos per assegurar que els seus titulars fossin personatges addictes al règim, el vell seminari de Dret Polític del tercer pis de l’edifici de la Diagonal no va deixar mai de preocupar els diversos governadors civils que van passar per Barcelona.

 Malgrat que no va ser l’únic a la universitat espanyola, el cert és que aquell seminari es va convertir no només en un centre acadèmic d’estudi i investigació, sinó també en un espai que va reunir un nucli de professors de clara oposició intel·lectual i política al franquisme. 

Des de la diversitat dels seus plantejaments ideològics, l’esquerra catalana va trobar en aquell ventall de professors els referents de teoria política i constitucional que haurien d’alimentar els seus projectes polítics en la clandestinitat i en democràcia. Entre ells hi havia González Casanova, el primer del trio d’obtenir la condició de catedràtic el 1967 a la Universitat de Santiago de Compostel·la. Un home de conviccions polítiques ubicades en el socialisme d’arrels cristianes, que el van portar a formar part del nucli fundador del Front Obrer Català, vinculat ideològicament al Front d’Alliberament Popular d’àmbit estatal, i després al PSC.

Amb el seu traspàs desapareix un d’aquells exemples de professors que van exercir un intens activisme acadèmic i polític a la universitat i a la societat, en el temps de la negra nit de la dictadura i en el procés de la transició política cap a la democràcia. Ja fos des de la càtedra universitària com amb la seva activitat com a publicista a la premsa, de vegades amb el pseudònim de Martí Rizal.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Abans del seu retorn a Barcelona cal remarcar la seva important tasca universitària a Galícia, on va reunir un excel·lent grup de professors que avui integren a la Universitat d’Astúries uns dels Departaments de Dret Constitucional de referència a la universitat espanyola. I a partir de principis dels anys 70, a la càtedra de Teoria de l’Estat de la Universitat de Barcelona, on va dirigir un bon grapat de tesis doctorals remarcables de professors de Ciència Política i de Dret Constitucional, docents tant a la Central com en altres universitats creades després.

La seva àmplia producció científica en aquesta època va ser deutora del context polític i jurídic previ i coetani a la promulgació de la Constitució. Com, per exemple, ‘Federalisme i Autonomia a Catalunya’, publicat el 1974, que va constituir una anàlisi històrica de referència per emprendre el procés de descentralització política a la futura Constitució. I la seva Teoria de l’Estat i Dret Constitucional, el 1980, una obra de transició del vell Dret Polític cap al nou Dret Constitucional que iniciava els seus primers passos. Tot això, un bon marc teòric que després aplicaria com a membre fundacional del Consell Consultiu de la Generalitat.