29 d’oct 2020

Anar al contingut

Reflexions al voltant del llibre de Junqueras i Rovira

El mirall 'psuquero' d'Esquerra

Susanna Saez

El mirall 'psuquero' d'Esquerra

Joan Tardà

ERC està en procés d'esdevenir el partit de la república, i no exclusivament d'independentistes

Fa uns dies vaig rebre un whatsap d’un vell conegut amb qui de jove havia compartit lluita veïnal, posteriorment afiliat al PSC i simpatitzant de Ciutadans més tard, en el qual textualment escrivia en referència a Esquerra Republicana: «Guanyaran perquè són els únics que ho estan repensant tot i estan disposats a corregir». El missatge venia motivat per la publicació del llibre ‘Tornarem a vèncer’, firmat per Oriol Junqueras i Marta Rovira. Efectivament, els dos dirigents republicans han estat els primers líders d’un partit polític a explicitar al conjunt de la societat catalana com i de quina manera cal encarar el present i el futur immediat.

A ulls d’aquest ciutadà, al marge de la llunyania ideològica cap a l’independentisme, el fet era mereixedor encara de més lloança perquè era singular («són els únics»).  És ben cert, es constata un absolut silenci per part de la resta de forces polítiques a l’hora d’oferir a la ciutadania la seva «solució», més enllà de la batalla de les declaracions i els posicionaments tàctics farcits d’electoralisme a les portes d’una precampanya electoral que possiblement se’ns farà eterna.

El republicanisme ha tingut l’atreviment de plantejar de manera clara i sense embuts els objectius dels pròxims anys

Cal agrair al republicanisme que hagi tingut l’atreviment de plantejar de manera clara i sense embuts quins són els seus objectius a assolir en els pròxims anys. I, sobretot, posar sobre la taula el mètode a seguir, la qual cosa l'ha dut inevitablement a fer un exercici d’autocrítica. Efectivament, més enllà del reconeixement de les anàlisis incompletes a l’hora d’avaluar les capacitats del Govern per culminar amb èxit el procés, de l'esbiaix a l’hora de fer una lectura correcta del context internacional i de constatar una certa ingenuïtat amb què es considerà factible una negociació in extremis amb l’Estat, la reflexió dels autors conté una idea cabdal i de gran transcendència relacionada amb l’error d’haver confós la desmobilització dels catalans contraris a la independència amb una acceptació passiva del procés. 

Poques manifestacions com aquesta poden haver estat més higièniques, gratificants i susceptibles de merèixer confiances futures. De fet, és la idea on se situa el llindar entre els qui estan disposats a implicar-se en la construcció d’una solució i els qui s’han atrinxerat en pantalles anteriors. Desgraciadament, encara cap dirigent constitucionalista ha afirmat la mateixa idea en sentit contrari, tot reconeixent haver confós sotmetiment de l’independentisme via repressió amb victòria dels seus objectius. De fet, han restat en evidència davant dels seus votants, els quals, a dia d'avui, no han estat convidats a cap reflexió i desconeixen què els pensen oferir prou engrescador (nou Estatut, concert econòmic...)  per poder derrotar l’independentisme.  

Més enllà de la batalla de declaracions, es constata un absolut silenci de la resta de forces a l’hora d’oferir la seva «solució»

En tot cas, el republicanisme va fent els deures, la qual cosa li dona prou avantatge, alhora, respecte als nacionalistes catalans que continuen intentant fer creure a una part de l’independentisme que només hi ha espai per transitar de l’enfrontament (d’aquí ve la dèria de dinamitar la taula de diàleg) al ‘com pitjor, millor’. 

La proposta de Marta Rovira i Oriol Junqueras ja és al carrer. Afirmen que la república ens és del tot necessària, però que només serà possible amb el suport d’una majoria inapel·lable de ciutadans, que el diàleg amb l’Estat (i entre els catalans) és imprescindible, que la prioritat passa per construir una solució a manera de referèndum i que és prioritari governar el país tan bé com perquè sigui possible donar resposta als temps difícils que vivim i viurem, raó per la qual cal enterrar tota mena de sectarisme per tal d'establir aliances parlamentàries i governamentals com més àmplies millor. I amb urgència. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Possiblement, darrere d’aquesta claredat rau la causa de les dades que es van coneixent sobre la plausibilitat d’una victòria d’Esquerra Republicana en les pròximes eleccions. D'igual manera que explica l’increment progressiu de ciutadans no independentistes (el 16%, segons el CEO) que ja han optat per aquest partit. Una tendència que va convertint el partit polític degà de Catalunya en una força política amb un rol semblant al desplegat pel Partit Socialista Unificat de Catalunya. Efectivament, d'igual manera que durant la dècada dels anys 70 del segle passat el PSUC comandat per Gregorio López Raimundo i Antoni Gutiérrez deixà de ser el partit polític dels comunistes catalans només per passar a ser el partit dels lluitadors per la democràcia, Esquerra Republicana és en procés de deixar de ser un partit exclusivament d’independentistes per esdevenir el partit de la república. El partit contenidor. Emplenat de voluntats i idearis polítics heterogenis enfilats per l’agulla de la socialdemocràcia radical, dels valors republicans i del referèndum.  En definitiva, els interessos potencialment avui dia compartits per una gran majoria de ciutadans de Catalunya.