Un capellà com Déu mana

Quan em vaig assabentar de la mort de Manel Pousa, el pare Manel, vaig pensar immediatament quant m’agradaria creure com les persones que tenen fe en Déu. Si fos així, avui, per a mi, seria un dia molt alegre perquè estaria imaginant-me Pepe Rubianes i Carles Flavià anant a rebre el Manel al Pòrtic de la Gloria, que segurament és com s’ha de dir la recepció al cel. Allà tots tres s’abraçarien i presentarien el «nou» a altres bones persones, el posarien al dia del que es fa al firmament i el Manel els explicaria el que es perpetra a la Terra.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Tres persones meravelloses que vaig tenir la sort de disfrutar i que ara estan juntes de nou. M’agradaria tant imaginar-los de la mà, compte, «sense ‘mariconades’», que diria el Pepe, parlant i rient-se d’ells mateixos i de tots els que ens hem quedat. Tant de bo pogués estar convençut que un dia, quan jo em mori, també em vindran a rebre i que riuria amb ells com sempre ho hem fet.

Se n’ha anat un capellà com Déu mana. No em puc imaginar res millor que el que va fer el Manel per als altres, siguis cristià, musulmà o budista, què hi fa. Era un home d’una timidesa entranyable, d’una bondat agraïda, i amb un afany d’ajuda inesgotable. El pare Manel reunia cada any el més granat de l’espectacle per aconseguir diners per a la seva fundació, destinada a treballar per a les persones més vulnerables. No sé què farem aquells que ens hem quedat orfes, sense l’ànima de la gala, gràcies a la qual, per cert, tenim reservada, o això deia el pare Manel, una parcel·la al cel, on diuen que disfruten les ànimes bones, aquelles que entreguen el millor de la seva vida als altres. No sé si en quedaran gaires com ell aquí a la Terra; suposo que sí. A Nou Barris se li hauria de dedicar un carrer com el té el Pepe a la Barceloneta, perquè són persones que mereixen el record etern. Et trobaré a faltar també com a lector de les meves columnes a EL PERIÓDICO. ¡Descansa en pau, amic!