Diversitat del cine espanyol

Aquests dies s’ha estrenat als cines Torrente, presidente i, com sol ser habitual en tot el que fa Santiago Segura, l’estrena ha anat acompanyada d’un totum revolutum que cap altre director espanyol aconsegueix, ni tan sols l’aclamat Almodóvar, que també ha estrenat pel·lícula. El madrileny aconsegueix agitar opinions molt oposades, sobretot amb la saga dels Torrente, perquè els superèxits de Padre no hay más que uno i totes les seves seqüeles no han portat la cua que ha suposat l’estrena d’aquest Torrente tan controvertida, que desperta simpaties en un sector i un indissimulat rebuig en un altre.

Notícies relacionades

Quan la serp es mossega la cua

Dels escarnis a l’assetjament a les xarxes

Santiago Segura ha arrossegat sempre l’etiqueta de fer pel·lícules massa populars, com si això fos una falta garrafal, com si fer cine comercial a partir d’un personatge repugnant i barroer no pogués admetre’s. Segura ha anat sempre de cara i mai ha intentat enganyar ningú; ell fa el que més li agrada i a més guanya diners amb això. Me n’alegro per ell, perquè és el que persegueixen la majoria dels directors i productors d’aquest país. Una altra cosa diferent és que les seves pel·lícules agradin o no, però està clar que a molts els agrada perquè, fins al moment, porta més de dos milions d’espectadors. I és que el millor és que hi ha a qui no li agrada que agradin tant. Aquests tenen Almodóvar, un cineasta premiadíssim amb un univers propi i un públic diferent del de Torrente.

El que m’alegra és que el cine espanyol hi surt guanyant i això es deu, com diu Ferran Boiza en el seu article Del pati de butaques al camp de batalla, a l’excel·lent diversitat del cine espanyol actual.