31 d’oct 2020

Anar al contingut

El nostre món és el món

Més enllà de la guerra judicial

Més enllà de la guerra judicial

Joan Tapia

Té poca justificació que el PP continuï vetant la renovació del CGPJ i el Tribunal Constitucional

Dilluns es va obrir l’any judicial. Malament, perquè el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), el màxim òrgan de govern dels jutges, continua sense renovar-se malgrat que el termini per fer-ho va acabar a finals del 2018. La raó principal és que la seva renovació exigeix un acord entre el PSOE i el PP, els dos grans partits, i Pablo Casado ja va anunciar la setmana passada que no hi haurà acord mentre Podem es mantingui en el Govern.

La tesi és inacceptable. El mandat constitucional exigeix renovar cada cinc anys el CGPJ i el termini no es pot prorrogar encara més –anem endarrerits ja dos anys– perquè el PP cregui –legítimament– que Podem no ha de formar part de la coalició de Govern, o que les manifestacions de Pablo Iglesias sobre la Monarquia són inacceptables. Es pot creure negativa –o fins i tot nefasta– la coalició PSOE-UP, però és un Govern legítim que va obtenir la confiança de la majoria requerida al Congrés dels Diputats.

Discrepàncies sobre el mètode

Tampoc és lògic que el PP digui ara que discrepa del mètode d’elecció del CGPJ. És el que marca la llei, i el PP ho pot voler canviar, no boicotejar. Sobretot quan la renovació, que va ser acordada el 2019, es va frustrar per un missatge del portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, en què deia que amb Manuel Marchena com a president del CGPG, i per tant del Suprem, el PP controlaria la Sala Penal, la que jutja els possibles delictes dels polítics més rellevants, «per la porta del darrere». Immediatament, Marchena va renunciar i el pacte es va liquidar. I l’actitud és encara menys acceptable quan el CGPJ es va renovar altres vegades –amb José María Aznar i Mariano Rajoy a la Moncloa– amb el mateix sistema: elecció per majoria parlamentària de tres cinquens. ¿Vol el PP mantenir la seva majoria favorable davant noves investigacions de la fiscalia –per exemple, sobre María Dolores de Cospedal– que els puguin afectar?

Casado es nega també a renovar altres òrgans essencials que exigeixen un fort consens, com el Tribunal Constitucional (quatre dels seus 12 magistrats han esgotat el mandat), el Defensor del Poble i el consell de RTVE.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

D’altra banda, Pedro Sánchez demana unitat per aprovar, en plena crisi sanitària i econòmica, uns Pressupostos que seran bàsics per aprofitar els ajuts europeus. Casado respon que el PP no pot aprovar els Pressupostos –ni inclús negociar-los– perquè és l’alternativa de Govern. És opinable. Tot i que la crisi és forta i els ajuts europeus són claus, també és cert que el primer partit de l’oposició ha de ser l’alternativa. Però quan la negativa als Pressupostos va unida al bloqueig del CGPJ i del TC, és difícil no concloure que Casado no creu que el PP hagi de ser una oposició ferma, que posa sobre la taula les seves propostes per reemplaçar el Govern després de les següents eleccions –amb l’actual Parlament no hi ha alternativa sense Sánchez–, sinó que aposta per recórrer a la crispació sistemàtica per fer caure el Govern al més aviat possible i forçar eleccions anticipades.

És una estratègia d’assetjament i demolició, sempre perillosa i més en moments d’incertesa. Sobretot quan de les enquestes disponibles no s’entreveu un mapa parlamentari gaire diferent de l’actual. La desconfiança en Casado es reforça per tal com de les seves paraules després de la destitució a l’agost de Cayetana Álvarez de Toledo es deduïa una evolució cap a posicions més constructives. Per això Antonio Franco, director d’aquest diari durant anys, va titular el seu últim article: «Anomeneu-lo ‘Cayetano’ Casado». Esperem que, almenys aquesta vegada, Franco s’hagi equivocat.