Carrera contrarellotge

La pregunta sobre si el repunt de casos de Covid-19 iniciat al juliol i desencadenat a l’agost mereix la qualificació de «segona onada» de l’epidèmia té cada vegada clara la resposta. Sí, ho és, tot i que encara hi ha un marge de temps, cada vegada més estret, per fer que sigui molt diferent de la primera. En algunes regions com Madrid, encara ho és més. Fernando Simón va advertir ahir al Govern d’Isabel Díaz Ayuso que si l’actual ritme d’expansió de la pandèmia no comença a donar senyals de contenció, serà inevitable prendre «mesures dràstiques». La injustificable tardança a disposar dels mitjans als quals es van comprometre els governs autònoms després del final de l’estat d’alarma i la relaxació estival han col·laborat en l’onada de rebrots: però fa l’efecte que mentre les reaccions tardanes de comunitats com Catalunya encara no aconsegueixen aturar l’incendi però sí que no es desbordi, en el cas de Madrid ni tan sols s’ha sabut reconèixer i esmenar l’error. Ara arrenca una setmana clau per arribar al reinici de l’activitat laboral sense que el virus estigui circulant de forma incontrolada, a punt per multiplicar-se als centres de treball i transport públic. I tres setmanes fins a l’inici de l’activitat escolar. Ni l’economia del país, ni l’estabilitat de les famílies, ni les necessitats dels alumnes es poden permetre cap altra aturada.

Però si potser hi ha temps per doblegar la corba sempre que les recomanacions sanitàries es compleixin amb més cura, no està tan clar que les escoles en tinguin per emprendre el vast canvi organitzatiu que en el cas de Catalunya, d’acord amb les paraules del president Torra que avui hauria de confirmar el conseller d’Educació, Josep Bargalló, se’ls reclama. Després que es descartés la reducció del nombre d’alumnes per classe (suposadament per no considerar-ho necessari les autoritats sanitàries, tot i que és plausible sospitar que per l’enormitat del repte que plantejava) els centres van haver d’elaborar els seus plans de reincorporació al juliol, que ara hauran de refer, reorganitzant grups i horaris, buscant nou professorat i espais addicionals contrarellotge. El que al juliol ja es veia com una muntanya ara desconcerta encara més, lògicament, a les famílies i els educadors. Tornar a reunir a les aules centenars de milers d’alumnes és un risc (tot i que també es vol convertir en una oportunitat a través d’un cribratge massiu). I ho és tant avui com ho era quan es va pecar, en el millor dels casos, d’un excés d’optimisme en les previsions. I en el pitjor, de negació irresponsable de la realitat.