Terratrèmol al Pròxim Orient

A diferència de la pau per territoris que definien anteriors esforços de pau des de Yitzhak Rabin i Shimon Peres al rei Fahd de l’Aràbia Saudita, la conferència de Madrid o el mateix procés d’Oslo, l’acord Abraham només ofereix pau per pau sense cap altre compromís per part d’Israel que ajornar l’annexió del 30% de la Cisjordània palestina ocupada que li oferia Donald Trump. Un exultant Benjamin Netanyahu va anunciar la decisió com el començament d’«una de nova era [en la relació] amb el món àrab» i va deixar clar que no renuncia a l’annexió en el futur, després d’haver-li agafat gust a les annexions prèvies del Golan sirià i la meitat àrab de Jerusalem.

‘Bibi’ va afegir que «l’extensió de sobirania només es farà d’acord amb els Estats Units», i tres dies després Jared Kushner, gendre de Donald Trump, matisava que «no ens plantegem donar el nostre consentiment durant algun temps». D’aquesta forma tots dos responien a la preocupació expressada per l’ambaixador dels Emirats als EUA, que en un article publicat al diari israelià ‘Yediot Aharonot’ advertia que la normalització de relacions i l’annexió de territori palestí eren coses incompatibles. No deixa de ser paradoxal que a algú el premiïn per no cometre una il·legalitat, però així són les coses.

La demostració de Netanyahu

El que és crucial d’aquest acord és que desvincula la relació entre Israel i els àrabs de la relació entre Israel i els palestins, que així queden a la intempèrie. Però els dos firmants guanyen i molt, com era d’esperar: Israel trenca el front àrab i espera ara que altres països segueixin els EAU i normalitzin també les seves relacions amb Tel-Aviv, empesos per pressions nord-americanes i, sobretot, per la por cerval que les monarquies sunnites del golf Pèrsic li tenen a la creixent influència regional de la República Islàmica de l’Iran, líder dels xiïtes. I més que en tindran en el futur perquè el Consell de Seguretat de l’ONU acaba de rebutjar la petició nord-americana d’estendre l’embargament d’armes a Teheran, que caduca a l’octubre.

A més, Netanyahu demostra al seu electorat que la seva política de fermesa dona fruits i posa així un altre clau al taüt de la fórmula dels dos estats que defensa la comunitat internacional. Els EAU també guanyen, ja que l’acord obre camí a substancials enviaments d’armes per part nord-americana (avions F-35), que li donen tranquil·litat davant l’amenaça iraniana. A més millora la seva imatge internacional, molt deteriorada després de la catàstrofe humanitària causada per la seva intervenció al Iemen juntament amb l’Aràbia Saudita. I també obtindrà intercanvis comercials i accés a tecnologia punta d’Israel.

Guanya Donald Trump, mediador en un acord que presenta com el primer resultat de la seva visió del Pròxim Orient, publicada el gener passat. Ara pressionarà Netanyahu i Mohamed bin Zayed perquè viatgin aviat a Washington per firmar amb la major solemnitat, de manera que pugui utilitzar la foto en la seva campanya electoral davant audiències jueves i de cristians evangelistes, que creuen que el domini d’Israel sobre la terra promesa és un mandat bíblic. No m’estranyaria que també demani el premi Nobel de la pau.

Retòrica buida

Notícies relacionades

La guerra que busca Trump

Testosterona antiprocés

L’acord mostra, a més, que Washington continua sent indispensable per a les relacions entre Israel i el món àrab. Però no tots guanyen. Els que més perden són els palestins, que consideren el que ha passat com «una traïció» perquè mostra que els àrabs estan farts de les seves divisions i de la seva incapacitat per oferir un front unit i una interlocució vàlida davant Israel, mentre se’ls allunya la possibilitat de tenir un estat propi. Fa molt que la referència als drets palestins era una retòrica buida que ara s’ha esvaït davant els canvis ocorreguts a la regió i la percepció per part dels sunnites d’una amenaça creixent procedent de l’Iran, que és un altre gran perdedor perquè aquest acord reforça l’aliança en contra seu i per això l’ha qualificat com «una punyalada... a l’esquena dels palestins i els altres musulmans».

I tampoc està contenta la Turquia islamitzant d’Erdogan que recolza els palestins i els Germans Musulmans, a banda dels seus actuals problemes amb Israel i amb Egipte per l’explotació de gas al Mediterrani oriental i per la seva política a Líbia. Potser ara estableixin relacions amb Israel altres països com Bahrain, Oman o la mateixa Aràbia Saudita, que ja ho ha negat, perquè al ser el seu monarca el custodi de les dues mesquites això li pot plantejar problemes en relació amb l’annexió israeliana de Jerusalem Est. El que és segur és aquest acord marca el començament d’un canvi d’aliances en la fluctuant història del Pròxim Orient i un èxit que Donald Trump no deixarà d’intentar capitalitzar electoralment.