Acord a costa dels palestins

L’establiment de relacions diplomàtiques entre Israel i els Emirats Àrabs Units (EAU) propicia un canvi radical al Pròxim Orient, consolida el mur de contenció que els Estats Units pretenen aixecar davant l’Iran i empitjora la possibilitat, cada dia menys factible, que vegi la llum un Estat palestí amb plenes atribucions de sobirania. Tot i que l’acord patrocinat per la Casa Blanca no fa més que oficialitzar una realitat amb prou feines encoberta, la cooperació en matèria de seguretat des de fa temps entre les petromonarquies i Israel, els seus efectes van més enllà perquè res del que passa en el món àrab és aliè al que es trama al Golf, en la pugna històrica per l’hegemonia a la regió.

Mentre els esforços d’Israel i de les monarquies del Golf per aturar la influència iraniana en la regió ja queden obertament lligats, l’acord té altres implicacions en clau de política interna per a un dels signants i per al promotor de l’acord. Trump s’apunta una carta com a estadista, especialment davant l’electorat jueu nord-americà, i un assetjat Benjamin Netanyahu passa a ser el primer dirigent israelià capaç de firmar la pau amb un Estat àrab sense concessions territorials reals a canvi. El cost és irrisori, tot i que falta per veure el seu impacte en un col·lectiu tan important en la seva base electoral com els colons: renunciar a executar l’annexió de gran part de Cisjordània que no hauria sigut reconeguda segons la legalitat internacional i que difícilment hauria portat a terme amb l’oposició dels EUA.

El preu que paguen els palestins és en canvi enorme. A la pràctica, els Emirats renuncien a reclamar el compliment de la resolució de les Nacions Unides que obliga Israel a retirar-se dels territoris ocupats, i l’acord deixa sense efecte pràctic el pla Abdullah del 2002, que condicionava el reconeixement diplomàtic d’Israel pels membres de la Lliga Àrab a la creació de l’Estat palestí a Gaza i Cisjordània. I al deixar en una nebulosa el futur palestí, les condicions en què Israel i els EAU normalitzen les seves relacions debiliten l’Autoritat Palestina, molt desprestigiada, i alimenten l’estratègia de les faccions palestines més radicals i del gihadisme.

Des que la monarquia saudita va posar la proa a l’emirat de Qatar per la seva bona entesa amb l’Iran i per la seva influència en el món en totes direccions gràcies a la cadena de televisió Al-Jazeera, alguna cosa va començar a tramar-se entre bastidors sense més consideracions sobre el perjudici que podia causar a la cohesió interna del món àrab. Des de l’inici de la presidència de Donald Trump, que va injuriar l’acord de Barack Obama amb la república dels aiatol·làs, es va establir un pla d’actuació per sumar els senyors del petroli al setge polític i econòmic de l’Iran. Després del pas fet pels EAU, és d’esperar que més d’hora que tard Kuwait, Bahrain i l’Aràbia Saudita enfilin el mateix camí.

Fa bastant temps que la causa palestina va deixar de ser una prioritat per als països àrabs més influents més enllà de la pura retòrica. Segurament, la comunitat palestina mai va estar més deixada a la seva sort.