La pau entre Israel i Emirats dibuixa un nou Pròxim Orient

Donald Trump es va treure dijous de la màniga un acord de pau entre Israel i els Emirats Àrabs Units, una fita històrica que obre les portes del golf Pèrsic a l’Estat jueu i rubrica el realineament de forces que feia anys que prenia forma a la regió davant l’enemic comú iranià. La importància que té no s’hauria de subestimar, ja que implica la ruptura de vells consensos i l’infantament d’un nou Pròxim Orient. 

Però tampoc pot entendre’s sense atendre els interessos polítics dels seus tres protagonistes. A Donal Trump li dona punts davant l’electorat jueu i evangèlic a menys de tres mesos de les eleccions. A l’autòcrata Mohammad bin Sayed li concedeix una aura de respectabilitat a Washington, quan s’enfronta a més oposició al Congrés pels seus abusos al Iemen o Líbia. I a Benjamin Netanyahu li permet finalment passar per estadista de pau quan ha dedicat tota la seva carrera a avivar la por a la guerra. El primer ministre israelià ha hagut de renunciar temporalment als seus plans d’annexió de Cisjordània, però el preu és insignificant perquè per primera vegada un Estat àrab accepta normalitzar les seves relacions sense que Israel hagi de fer concessions territorials. Aquest canvi de paradigma elevarà la seva estatura i li permetrà desviar momentàniament l’atenció de les investigacions penals que el persegueixen i els problemes pels que travessa el seu Govern de coalició. 

En aquesta jugada mestra a tres, hi ha dos perdedors: els palestins i l’Iran. 

Realineament a la regió

Feia anys que per l’acostament entre Israel i les monarquies àrabs del Golf es forjava com a resposta a les ambicions iranianes per desafiar la seva hegemonia a la regió. I, en menor mesura, l’auge del gihadisme i la creixent influència turca, patró de l’islamisme moderat. Una dinàmica que es va accelerar després del pacte nuclear firmat amb Teheran per l’Administració de Barack Obama el 2015, un acord que els seus aliats àrabs i jueus van interpretar com una maniobra d’apaivagament que els deixava sols davant el seu enemic xiïta. Des d’aleshores, i amb la discreció com a bandera, s’ha anat estrenyent la cooperació en seguretat i intel·ligència entre Israel i les monarquies sunnites, particularment Aràbia Saudita, els Emirats i Bahrain. 

Aquesta relació ha germinat amb Trump a la Casa Blanca, que no va tardar a trencar l’acord amb l’Iran i a posar el seu poble a dieta amb un dels paquets de sancions més draconians de la història recent. Empreses israelianes han venut armes cibernètiques als seus nous amics del Golf. Polítics i atletes israelians han sigut rebuts a Oman, els Emirats o Washington per dirigents àrabs. I s’han fet els primers passos per obrir oficines comercials israelianes al Golf i recolzar uns intercanvis comercials que actualment rondarien els 1.000 milions de dòlars anuals. 

Els vells tabús s’han trencat. I el resultat és un front antiiranià d’àrabs i israelians amb Abu Dhabi i Dubai com a punt de trobada. Aquesta aliança podria deixar els aiatol·làs sense la que ha sigut fins ara una de les seves principals vàlvules d’oxigen. Els Emirats són el seu segon soci comercial, un port crucial tant per a les seves importacions com per a l’exportació clandestina del seu petroli. 

Ruptura del consens àrab

La fórmula «terra a canvi de pau» ha guiat les complicades relacions entre les nacions àrabs i Israel des de fa dècades. Egipte va firmar la pau el 1979, després que Begin es comprometés a retirar les seves tropes i colons del Sinaí. I Jordània va fer el mateix el 1994, després que Rabin i Arafat acordessin a Oslo una autonomia palestina que hauria d’haver desembocat en la creació del seu Estat cinc anys després. Aquesta mateixa fórmula està també reflectida en la iniciativa de pau de la Lliga Àrab del 2002: normalització de relacions a canvi del final de l’ocupació i d’un Estat palestí.  

Però aquest acord trenca amb aquesta premissa. Els Emirats han firmat pau a canvi d’una amenaça d’annexió que no només és il·legal a ulls del dret internacional, sinó que probablement no s’hauria portat a terme. Diverses fonts israelianes afirmen que Netanyahu s’havia replantejat els seus plans davant l’oposició europea i els dubtes nord-americans. Però va ser l’ambaixador dels Emirats a Washington qui va donar a la Casa Blanca la idea d’utilitzar l’annexió com a moneda de canvi, després de publicar aquest estiu un editorial en la premsa hebrea en el qual afirmava que els plans de Bibi eren una «bomba de rellotgeria» que destruiria l’acostament àrab a Israel. 

¿Camí d’una nova guerra?

Les autoritats palestines han descrit l’acord com una «traïció», després de constatar que ni tan sols van ser informats de les gestions secretes que el van precedir. Se senten enganyats, particularment al veure com els Emirats venien el pacte com un gest cap als palestins per evitar l’annexió. «Sisplau, no ens facin cap favor, no volem que ningú ens utilitzi per encobrir els seus veritables motius», ha dit l’assessora de l’OAP, Hannan Ashrawi. 

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

Després de contemplar en els últims anys com Trump alterava les regles del conflicte, amb el seu reconeixement de Jerusalén i del Golan o un pla de pau que avalava l’espoli de les seves terres, veuen ara com els seus ‘germans’ àrabs normalitzen Israel quan prossegueixen l’ocupació i les maniobres per destruir la solució dels dos estats. És mal negoci predir com reaccionaran, però la seva debilitat i les seves divisions internes no els deixen gaires més opcions que acostumar-se a la nova realitat. 

Una altra qüestió passa per saber l’impacte que tindrà la nova aliança arabo-israeliana a la regió. Els Emirats és un dels règims més bel·licosos i més ben armats del Golf, un client preferencial de la indústria armamentística nord-americana. Es va oposar fermament a les primaveres àrabs, dona suport als dictadors de Síria i Egipte, i participa activament en les guerres del Iemen o Líbia. Alguns analistes creuen que si Trump surt reelegit, més que la pau, aquest acord podria aplanar la guerra. Partidaris de «tallar-li el cap a la serp iraniana», per fer servir una expressió de la monarquia saudita, no en falten.