Espanya, demà, ¿serà republicana?

La història va ser una altra. El pacte de la Transició es va basar en el fet que Joan Carles era la garantia del que per a uns havia de ser un canvi sense traumes a la democràcia, «de la llei a la llei», i per a altres (l’esquerra) la garantia que la «ruptura pactada» no tindria possible «marxa enrere», cosa que es va confirmar amb l’intent de cop de 1981. Ja des d’abans la democràcia espanyola va estar unida a la Constitució del 78 que va establir la Monarquia. La dreta de Manuel Fraga i Adolfo Suárez i l’esquerra de González i Carrillo van pactar que la clau era institucionalitzar un règim democràtic que obrís el camí cap a Europa.

Una ciutadania més exigent

Aquell pacte ha funcionat raonablement bé. Però ja han passat més de 40 anys. Molts ciutadans han nascut posteriorment, i Franco i el paper de Joan Carles de Borbó en la Transició són, per a molts, aigua passada. A més, la dura crisi del 2008-2013 ha trencat expectatives i la societat espanyola s’ha tornat, per a bé, més exigent amb la conducta dels seus dirigents. En aquest procés la fotografia de Botswana, el judici d’Iñaki Urdangarin i altres esdeveniments han erosionat el prestigi de Joan Carles i de la Monarquia. L’abdicació de Joan Carles i la seva successió per Felip VI havien de restituir la confiança.

No ha sigut del tot així. Fa poques setmanes ja vaig escriure que Espanya s’enfrontava, entre altres reptes, a una greu crisi institucional, i les últimes informacions sobre comptes bancaris de Joan Carles a l’estranger –que Pedro Sánchez ha qualificat de «pertorbadores»– han sigut la gota que ha fet vessar el vas. L’allunyament de Joan Carles de la residència oficial dels Reis no era només convenient, sinó imprescindible. D’aquí el pacte entre el Govern i Felip VI per a la sortida de Joan Carles de la Zarzuela que havia d’oficialitzar la distància entre la Monarquia de Felip VI i la conducta, investigada per la fiscalia suïssa i la del Suprem, de l’emèrit.

En principi és un camí correcte, però les fortes crítiques i el ressorgir del somni republicà també són inevitables. És fàcil voler sumar veus i vots de protesta i exigir un referèndum –un altre més– sobre la Monarquia. Però passar de les paraules als fets exigiria una difícil «reforma agreujada» de la Constitució (majoria qualificada en el Congrés i el Senat, referèndum, noves eleccions i ratificació per les noves cambres). Un procés llarg i empedrat sense cap garantia de majoria republicana i una nova divisió –a afegir a les ja existents– de la ciutadania que no ajudaria a resoldre la molt greu crisi sanitària i econòmica.

No seria un camí fàcil. Però perquè això no passi, la Monarquia ha de recuperar l’enterbolida confiança. Que Joan Carles sortís de la Zarzuela era obligat. Que marxés a l’estranger no era el més encertat –tot i que totes les alternatives fossin difícils– perquè la sospita que fugia de la justícia era molt probable i ja s’ha produït. Que la Casa del Rei –cinc dies després– no hagi informat del parador de l’emèrit és encara més difícil de justificar. La separació entre Felip VI i Joan Carles ha de ser dolorosa, com ja ho va ser la de Joan Carles i el seu pare, Joan de Borbó, al final del franquisme. Però la Monarquia ha de ser transparent, generar confiança i ser un factor de conciliació. O simplement no serà després d’un ‘via crucis’ llarg i pertorbador. Ja el 2017 el famós discurs de Felip VI va provocar un divorci amb gran part de la societat catalana. El Rei ha de ser un vector d’unitat dins del pluralisme d’una societat democràtica en què conviuen «nacionalitats i regions». I l’obscurantisme és la teràpia menys adequada.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Recuperar la confiança –o el respecte– en la institució monàrquica no és qüestió de viatjar per diferents comunitats –que també–, sinó d’explicar les coses com són –en tota la seva cruesa i complexitat– a una ciutadania que és adulta i que viu una situació sanitària, econòmica i moral molt incerta. Que Felip VI l’encerti –com Joan Carles a la segona meitat dels setanta– seria el menys traumàtic. Però el camí no és fàcil i és ple d’obstacles.

A Europa hi ha democràcies amb rei, com Suècia, Dinamarca i el Regne Unit, i democràcies republicanes com Alemanya, França i Itàlia. Però el model nòrdic és exigent. Exigeix voluntat de transparència, capacitat de pacte i intel·ligència emocional.