Les responsabilitats jurídiques del rei emèrit

Que no s’enganyi ningú: la fugida no pot ser interpretada més que com una confessió tàcita. Qui no té res a ocultar, ni por d’enfrontar-se a la justícia, no fuig del seu propi país, i menys encara si n’ha sigut el cap d’Estat durant gairebé 40 anys. Al contrari, se sotmet a les lleis de l’Estat de dret i respon democràticament retent comptes davant el Congrés i la ciutadania amb el cap ben alt. En la hipòtesi de la innocència, no hi hauria millor servei que Joan Carles pogués fer a Espanya i a la monarquia que aquest. Tocar el dos, en canvi, i deixar una breu carta escrita al seu fill, sense ni tan sols dirigir-se a la seva ciutadania per donar les explicacions i justificacions que fossin necessàries, no pot ser sinó considerat una assumpció de les acusacions, a més d’una falta d’ètica pública molt greu. Urgeix mantenir un debat seriós sobre les responsabilitats polítiques de Joan Carles, així com sobre el futur de la monarquia. Però centrem-nos de moment en les seves responsabilitats jurídiques.

Aquestes es dirimeixen, de moment, en tres fronts judicials principals. El primer és la investigació oberta pel fiscal Yves Bertossa a la justícia suïssa per un possible delicte de blanqueig de capitals, i concerneix principalment les seves operacions amb les fundacions Lucum i Zagatka, de les quals ell, Felip, Sofia i Elionor eren beneficiaris en diferents graus. Recordem que Joan Carles no gaudeix de cap immunitat ni inviolabilitat a Suïssa, i que el sistema jurídic suís, a diferència de l’espanyol, permet jutjar algú sense necessitat que aquesta persona es personi en el procés.

El segon front obert és el de l’Audiència Nacional espanyola, per part del jutge Manuel García Castellón, i per suposats delictes de corrupció en transaccions internacionals i blanqueig de capitals. Es tracta del conegut com a ‘cas Carol’, arxivat fa anys per falta de proves, i reobert ara arran de la publicació de les gravacions del comissari Villarejo. L’Audiència Nacional no és competent per processar i jutjar Joan Carles, però sí que pot jutjar Corinna Larsen, que ha sigut cridada a declarar al setembre, juntament amb Villarejo, l’expresident de Telefónica Juan Vilallonga, i alguns personatges més.

El tercer front hauria de ser el més important, i és el relatiu a les investigacions dirigides pel fiscal del Tribunal Suprem Juan Ignacio Campos per frau fiscal i blanqueig de capitals. El Suprem és l’únic tribunal competent per jutjar-lo a Espanya, gràcies a l’aforament de què Joan Carles disfruta des de la reforma de la llei orgànica del poder judicial realitzada el 2014 per motiu de la seva abdicació. En paral·lel, i dins d’aquest mateix front, el magistrat Marchena serà el jutge encarregat de decidir l’admissió a tràmit de la querella presentada per Òmnium Cultural.

En tots aquests fronts el rei emèrit haurà de dirimir les seves responsabilitats jurídiques, almenys respecte als actes comesos després de la seva abdicació el 2014. Jo crec que hauria de respondre fins i tot sobre els actes privats realitzats durant el seu regnat, ja que en un Estat de dret democràtic no hi ha espai per a la inviolabilitat absoluta. Però aquesta és ja una altra qüestió. ¿Canviaria les coses el fet que hagués fugit a la República Dominicana? En realitat, no. Si el Suprem troba indicis de possible culpabilitat, té l’obligació d’obrir una instrucció penal formal i processar-lo. Si això ocorre, tard o d’hora l’haurà de citar a declarar. ¿Algú s’imagina el rei emèrit en rebel·lia escapant-se de la justícia del seu propi país? Podria ocórrer, tot i que suposaria el cop de gràcia definitiu sobre la monarquia espanyola. En tot cas, si arribéssim a aquest punt, el Suprem hauria de dictar l’ordre de detenció internacional i activar el tractat d’extradició amb la República Dominicana, si és que aleshores el vell monarca s’està torrant al sol del Carib dominicà.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

*Profesor titular de Dret de la Universitat Pompeu Fabra.