Les conseqüències de l'absolució de Trapero

Fixin-s’hi bé. L’Audiència Nacional no diu que no hi hagués sedició. El que diu és que no s’ha pogut demostrar que el major Trapero i els altres tres acusats en aquest judici participessin en la sedició, si és que n’hi va haver cap, ni tampoc que desobeïssin cap ordre judicial. De fet, afegeix, abunden els indicis de tot el contrari. Els Mossos d’Esquadra van tancar desenes d’escoles, van confiscar centenars d’urnes, paperetes, censos i ordinadors, i van identificar centenars de persones que participaven en l’organització de l’esdeveniment. Fins i tot havien dissenyat un pla de detenció del president Carles Puigdemont en cas que un tribunal els ho hagués ordenat. Per descomptat, el vot particular discrepa de l’opinió majoritària del tribunal, però la veritat és que, malgrat la seva extensió –és gairebé cinc vegades més llarg que la sentència–, en cap moment aconsegueix mostrar de manera convincent que hi hagi la menor prova de la culpabilitat dels acusats. Però ¿quines conseqüències es deriven d’aquesta sentència?

Recurs de poc recorregut

La primera, per descomptat, l’absolució dels acusats, almenys momentània. La fiscalia, és cert, pot recórrer la sentència davant el Suprem. I potser ho farà. Però l’esmentat recurs, tot i que fos admès a tràmit, té segons el meu parer poques probabilitats d’acabar en condemna. En primer lloc, perquè en principi el Suprem no hauria d’entrar a revisar la valoració de les proves realitzada per l’Audiència Nacional, tret que hi hagués algun fet molt notori que hagués passat desapercebut al tribunal. Però la falta de proves és tan clamorosa i els fets provats estan tan ben articulats en la sentència de l’Audiència Nacional que costa imaginar que una cosa així arribi a passar.

I ¿afecta aquesta sentència en alguna cosa la sentència del procés dictada pel Suprem? Directament, no. Al cap i a la fi, es tracta de persones diferents imputades per fets parcialment independents. No obstant, hi ha una clara conseqüència indirecta. Recordem que la sentència del Suprem ha sigut recorreguda davant el Constitucional, que en un futur pròxim s’hi haurà de pronunciar. I quan ho faci no podrà ignorar que un tribunal tan important com l’Audiència Nacional ha fet un relat dels fets del 20-S i de l’1-O del 2017 que difereix substancialment del realitzat pel Suprem. I no em refereixo únicament a la lectura tan diferent que els dos tribunals han donat a les «apreciacions subjectives» del coronel Diego Pérez de los Cobos i del tinent coronel Daniel Baena respecte als fets.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Vegem-ho amb el següent exemple, que, a més de clar, resulta crucial per al futur judicial d’aquesta història. Allà on el Suprem va veure inacció i passivitat per part dels Mossos el dia del referèndum i una actitud irreprotxable per part de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, l’Audiència Nacional ha vist un comportament irreprotxable i democràtic per part dels Mossos que compleix perfectament amb els criteris establerts per la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) sobre el dret de manifestació. Aquesta jurisprudència estableix que, tot i que una manifestació sigui il·legal, la policia no té dret ni tan sols a dispersar-la, molt menys a carregar contra ella amb les porres obrint el cap als manifestants, llevat que la manifestació derivi en actes violents. La conclusió, tot i que l’Audiència Nacional no ho digui explícitament, sembla clara: si l’1-O hi va haver tumults, més aviat es tracta dels causats pel dispositiu de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional.

El Tribunal Constitucional té aquesta setmana una mica més difícil avalar la sentència del Suprem del que ho tenia la setmana passada. I la destinació final, que no és cap altra que arribar al TEDH, sembla cada vegada més pròxima.