Mascaretes a Badalona per al Mono, Manolo Escobar... i Camarón de la Isla

Poc més de 1.600 metres separen a Badalona l’estàtua de l’Anís del Mono de la de Manolo Escobar. La primera, una de les icones de la ciutat, dona la benvinguda a tot el que passa pel Pont del Petroli. La segona és a la Salut, a l’altre costat de la frontera que marca l’autopista i que continua partint en dos la ciutat, físicament, simbòlicament i mentalment. Dubto que algun badaloní de la Salut no conegui l’estàtua del Mono, mentre molts conciutadans no coneixen la de Manolo Escobar. Probablement no existeix la necessitat d’anar a la Salut si no s’hi viu, quan tothom passeja pel carrer del Mar, per la Rambla o es banya a la platja, ara que (de moment) es pot.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Durant les llargues setmanes de confinament, molt pocs han pogut saludar el Mono o Manolo Escobar ni fer-se una selfie al costat d’ells. Alguns veïns del passeig de la Salut, quan sortien a aplaudir a les vuit de la tarda, comprovaven que allà aguantava, estoica, la figura de l’etern cantant que va arribar molt jovenet d’Andalusia per guanyar-se la vida a Badalona, com tants milers de persones. Les dues escultures, que aquests dies també s’han cobert boca i nas amb mascaretes, són obra de Susana Ruiz: dos treballs diferents però complementaris que expliquen molt d’aquesta ciutat, la gent de la qual assisteix ara expectants, preocupades i atentes a l’evolució de la pandèmia.

Mentrestant, una altra estàtua espera al taller de Ruiz, dedicada a Camarón de la Isla, que precisament va morir a l’hospital de Can Ruti fa ja vint-i-vuit anys. Si la pandèmia i l’autoritat competent ho arriben a permetre (compte, perquè l’escultura pot acabar a Madrid), saludarà els veïns d’un altre barri, Sant Roc, i la història de la ciutat serà més fàcil d’explicar. Estàtues, barris i gent. I Badalona, com el món sencer, desitjant que aquest malson acabi. Llavors, potser descobrim que val la pena «pujar» a la Salut o Sant Roc, ara que comencem a valorar una mica més allò a què no donàvem importància i tenim tan a prop.