Venjança i imitació

En termes objectius, resulta incomprensible aquesta reacció tan humana que condiciona tantes coses. La reacció va ser captada fa gairebé quatre mil·lennis pel Codi d’Hammurabi, la primera llei escrita gairebé sencera que coneixem. S’hi exposaven diversos exemples del que després el judaisme va anomenar ‘ull per ull’ per influència directa, precisament, de la cultura de l’esmentat codi. Fins i tot hi ha una tendència en el Dret Penal anomenada ‘retribucionisme’ que segueix la mateixa lògica quan explica la finalitat de la pena: que el culpable «pagui» pel que ha fet. El mèrit de les lleis d’Hammurabi va ser que aquest ‘pagament’ fos proporcional: ull per ull, i no ull per mort, per exemple, cosa que va intentar reconduir la violència social en aquella època i va institucionalitzar la venjança, sostraient-la de les mans de la víctima i atorgant-la als jutges. No va ser poc.

Dues possibles explicacions

Però ¿d’on ve aquesta set de venjança, tot i que no provoqui profit propi? Aquesta reacció instintiva està tan estesa socialment que s’ha donat per òbvia. Alguna religió, com el cristianisme, va lluitar activament contra aquesta espiral de violència amb el tan beneficiós discurs de l’altra galta. Però fins i tot les mateixes esglésies cristianes han protagonitzat històricament freqüents actes que desmenteixen la doctrina. Parlen d’una necessitat d’«expiar» la culpa que recorda, altre cop, es vulgui o no, l’ull per ull. I seguim sense una resposta del perquè d’aquest anhel íntim del patiment aliè.

La investigació al respecte és molt pobra, però es poden pressentir dues possibles explicacions.

La primera és la por. El sentit de la venjança és acovardir l’agressor per dissuadir-lo que ho torni a intentar, podent arribar fins i tot a aniquilar-lo si es creu que l’amenaça continuaria persistint després d’un càstig més lleuger. És la lògica bastarda de la pena de mort. Avui sabem que no és dissuasòria, mata innocents i genera esperit de violència en la societat. Per això ha sigut abolida en tants llocs.

Però no sempre es busca acovardir, perquè de vegades la víctima ja no té cap possibilitat de tornar a ser agredida per aquesta persona, com per exemple passa quan l’agressor ha mort o està incapacitat. No obstant, es continua desitjant una espècie de compensació ‘moral’ en forma de sofriment de l’agressor, o d’algú en el seu lloc, potser altres possibles partícips més o menys remots en el delicte. ¿Per què, si aquest patiment no conduirà a res?

És possible que la resposta estigui en la segona explicació, de caràcter més antropològic: l’habilitat humana per imitar. L’‘Homo sapiens’ deu gran part del seu èxit a què és un gran imitador. Aprèn d’allò que observa perquè ho pot reproduir. Tot i que també es copien els processos de la naturalesa, moltes vegades s’imiten específicament accions d’altres humans i fins i tot s’intenten millorar, com passa amb l’esport competitiu. I tot això es percep com a positiu perquè s’ha sigut capaç de fer el mateix que un altre o encara millor. Imitar, a més, és una màxima infal·lible de convivència: si fas el mateix que els altres, no hi haurà cap problema.

L’agressió trenca aquesta possibilitat d’imitació. Algú t’arrenca un ull. No serveix de res que a l’altre li buidin també un ull o que pateixi una pena de presó per això, però es tracta de la materialització d’una imperfecta imitació del comportament de l’agressor que la víctima no va voler dur a terme –o no va ser capaç de fer-ho–, i això el fa sentir bé. Això explicaria per què algunes persones que han patit agressions en el passat reprodueixen el mateix comportament amb altres persones. Potser ho volen imitar, perquè és intuït ancestralment com a positiu per a la pròpia supervivència i la del grup.

Notícies relacionades

¿Què ofereix Salvador Illa?

A reflexionar... si podem

Quan es tracta d’agressions, sens dubte no ho és. La millor resposta a un delicte és la persuasió al delinqüent perquè no reincideixi, deixant d’imitar els criminals i començant a copiar els que no delinqueixen. El sofriment de la presó acovardeix alguns, exactament igual que la doma sotmet els animals. Però els éssers humans no s’han d’intentar domar. Poden arribar a entendre els perquès. És fàcil aniquilar-los o espantar-los, però el més positiu per a la societat és reinserir-los.

Algun dia ho entendrem tots.