31 d’oct 2020

Anar al contingut

DES DE SABADELL

Tomàquets i mosquits

Tomàquets i mosquits

Pau Arenós

A dos restaurants importants he menyspreat l'ofrena tomatil amb una excusa inversemblant i fatxenda: «És que ja en menjo de bons a casa»

Un dels avantatges de viure a Sabadell és tenir una terrassa amb massa vegetal i tomaqueres que difícilment podríem pagar a Barcelona. Aquest espai, el cor de la vivenda, és el que ens va mantenir assenyats durant el confinament: vam caminar amunt i avall amb la monotonia i l’obstinació de l’hàmster a la gàbia.

Vivim en un barri en el qual alimentem els mosquits tigre. No tots els membres de la família, és clar: alguns som més atractius que d’altres. Amb els anys, els picallosos hem desenvolupat una certa immunitat. Després de la sessió de faquirisme a què els insectes ens sotmeten, sorprenentment ja no surten unes marques de la mida de Madagascar. Tot i que dotats de trompa, es mouen amb el sigil dels comandos i només ens adonem de l’atac quan les cames piquen com si haguéssim fregat ortigues. Un sol exemplar pot deixar més bultets que un talp en un jardí. L’efecte és com les relacions adolescents: hi ha un bull inicial que desapareix a poc després. Malgrat l’experiència, encara no sabem domesticar el tigre. Dràcula existeix i és un mosquit.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Però jo volia parlar de les tomaqueres: aquest any han sigut generoses. L’estiu passat hi va haver una eclosió d’aquests pebrotets que anomenen de Padrón, tot i que la seva procedència sigui una altra. En teníem tants que en vam deixar alguns a la mata perquè el sol els tornés flamígers. Després vaig voler fer conserva. Vaig aprendre que cal utilitzar guants. Els dits cremaven com si els hagués ficat en salfumant.

Cor de bou, Barbastre, Montserrat, rosa, kumato... Alguns els pelem; d’altres no. El tomàquet pelat et situa en una altra dimensió. Amanides simples amb ceba tendra i alfàbrega o anxoves, potser moixama o bacallà. L’important és que el vermell triomfi en la seva nuesa, sal, oli, poca cosa més. A dos restaurants importants he menyspreat l’ofrena tomatil amb una excusa inversemblant i fatxenda: «És que ja en menjo de bons a casa».

Tot i que és cert i ho dic sense mèrit: ni els planto ni els cultivo. Només me’ls menjo. Només els disfruto. Només sé que el tomàquet conté l’estiu. Plaf. ¿Un altre mosquit?