Des de l'Eixample

El 'no estiu'

Trobo a faltar el soroll, l'atrafegament de gent pel meu barri, i em sobren la incertesa i la por

1
Es llegeix en minuts
restauranteok

restauranteok

Ella ha après estratègies de màrqueting a marxes forçades; reservar les escasses taules de la terrassa per als clients més fidels, canviar cadires i llums per fer l’espai més atractiu i fins i tot apressar amb delicadesa els clients del ‘cafè etern’, els d’escàs consum i excés de permanència. Però res d’això és suficient per mitigar una crisi de la qual es parla en futur i que per al restaurant familiar ja és present. La llei de Murphy, sempre a l’aguait, fa de les seves: pocs clients, poc consum i massa despeses acumulades. El «meu» bar –no ets del barri fins que no el sents com a teu– intenta fer equilibris impossibles per salvar el negoci i, amb aquest, la família. Necessiten la nostra solidaritat en forma de consumicions; també necessiten turistes àvids de sangria , però escassegen. No hi ha restaurant que sobrevisqui sense turistes, no al centre de Barcelona.

A escassos metres, el meu florista col·loca una pissarra a primera hora del matí amb el santoral i les flors recomanades del dia. Des que va tornar a obrir, em ronda dir-li que ja ningú celebra les onomàstiques, però sempre me’n penedeixo a temps, que no les celebri jo no vol dir que sigui un costum en desús. Em mossego la llengua mentre continuo pensant la fórmula perquè torni a vendre molts rams, com abans. 

Observo que la gent continua parant davant de l’aparador, hi ha coses que no canvien: la bellesa sempre atrapa. A última hora de la tarda m’entristeix veure al mateix lloc la pissarra i les flors.

Notícies relacionades

Crec que demà m’atreviré a dir-li que els sants cotitzen a la baixa, espero que no em malinterpreti. Serà un pal més per al negoci, la pandèmia ja els ha arrabassat casaments i comunions. Hauríem de contagiar la moda de comprar flors sense motiu aparent, només per celebrar la vida.

El ‘no estiu’ s’ha instal·lat al meu barri o potser és que l’estiu s’ha instal·lat a un barri que ja no té res a veure amb el meu. Trobo a faltar el soroll, l’atrafegament de gent per Enric Granados. Em sobren la incertesa i la por. Maleïda nova normalitat.