Sobre la monarquia

Quan s’elaborava la Constitució de 1978 no es parlava de populisme. Però sí que hi havia una notable aversió cap al que pogués significar la personalització del poder. Era el que caracteritzava una dictadura com la de Franco i algunes dictadures comunistes de l’època. Per això es va disposar que el cap del poder executiu fos elegit pel Congrés, i supeditat a aquest òrgan en la moció de censura. És a dir, un sistema parlamentari. La monarquia va ser un peatge per al consens entre l’oposició democràtica al franquisme i els seus hereus reformistes. I aquests no van tenir cap inconvenient que els poders del monarca fossin molt limitats. El rei, així, i excepte en la proposta de candidats a la presidència del Govern, actua políticament sota l’autoritat de qui ratifica els seus actes. És el que es desprèn de l’article 64 de la Constitució. Si en lloc de «rei» hi digués «cap de l’Estat», aquest precepte podria servir perfectament per marcar les atribucions del president d’una república parlamentària. El que resultaria incompatible seria el mecanisme de designació de la persona que ha de ser el cap de l’Estat: les regles de successió a la Corona de l’article 57 on l’herència no s’admet com a mecanisme d’accés a un càrrec públic.

Una frase determinant

Però si aquests dies es parla de la monarquia, i no precisament per elogiar-la, és per la frase que obre l’apartat 3 de l’article 56: «La persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat». A la Constitució francesa actual, de 1958 (article 67), hi ha una clàusula semblant, però amb una diferència crucial. Quan el president de la República acaba el seu mandat, es reobren tots els procediments oberts contra seu, que torna al mateix pla d’igualtat davant de la llei que tots els seus conciutadans. Això no passa amb el rei, que ho és mentre no abdica o mor. La inviolabilitat i la irresponsabilitat el protegeixen, i, per això mateix, poden arribar a frustrar el dret fonamental a la tutela judicial efectiva (article 24 de la Constitució) de les persones que vegin rebutjades les accions judicials que vulguin emprendre contra el monarca. És el que fa suposar una sentència del Tribunal Constitucional; es tracta de l’STC 98/2019, que arriba a dir, en el fonament jurídic 3.c, que la inviolabilitat «preserva el rei de qualsevol tipus de censura o control dels seus actes».

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Discrepo radicalment d’aquesta doctrina, que xoca amb l’aforisme ‘privilegia sunt restringenda’. El que s’aparta de la igualtat davant de la llei és un privilegi, i els privilegis no s’han d’acceptar si impedeixen l’accés a la justícia i la crítica emparada amb la llibertat d’expressió. A més, el que va dir el Tribunal Constitucional topa amb el que va dir el 2018 el Tribunal Europeu de Drets Humans en la seva sentència del cas d’Enric Stern Taulats i Jaume Roura Capellera contra Espanya. Al paràgraf 35 d’aquesta sentència, la cort d’Estrasburg recordava que «l’interès d’un Estat a protegir la reputació del seu propi cap d’Estat no pot justificar que se li atorgui a aquest últim un privilegi o una protecció especial respecte al dret d’informar i d’expressar opinions que la concerneixen».

La interpretació extensiva dels privilegis del rei fa un flac favor a la institució. Si la interpretació de la inviolabilitat del monarca és la que es desprèn de la doctrina del Tribunal Constitucional, ens allunyem dels mínims democràtics que ens ha recordat el Tribunal Europeu de Drets Humans. A més, els que la volen blindar empitjoren la reputació de la Corona, que es va enfonsant a les enquestes. Molts se n’alegraran, veient a l’horitzó l’adveniment inevitable de la república. Aquells que temem que els líders populistes aprofitin l’oportunitat de satisfer la seva ànsia de poder estem una mica preocupats.