Miratges al desert

Fa uns dies, els seus avis li van ensenyar al meu fill gran una fotografia. Plaça Reial, 1962. El meu pare a la Lambretta 150; la meva mare, al sidecar. Cotxes aparcats i, darrere d’ells, un Seat 1400 acostant-se, potser esperant que els fessin la foto per passar. Suposo que sense xiular, per les cares relaxades dels meus pares (que guapos, per cert); però tampoc seria estrany que el conductor estigués fent sonar la botzina sense que ningú hi reparés enmig del maremàgnum.  Quan jo vaig néixer es van passar al 600: aparcat en un baix del carrer de la Barra de Ferro, l’excursió dominical començava circulant pel carrer Montcada, girant per Carders i parada a la plaça de Sant Agustí Vell per comprar el diari (entre setmana, el ‘Siero’ després de treballar; els diumenges, potser el 'Correu'). Això ve a tomb per les llàgrimes vessades aquests dies a compte de les escenes de nens jugant davant la catedral o en una plaça del Rei buida, sospirant pel poc que duraran aquestes escenes recuperades dels 70, dels 80, d’abans que arribessin les hordes de turistes, quan els nens jugaven a la pilota, feien volar cometes i els ocells cantaven.

A veure: si aquests nens haguessin jugat al carrer en aquestes dates (almenys als meus barris), els hauria envestit el 600 del meu pare. O els tricicles de repartiment. O les haurien passat negres per esquivar mil i un trastos. I als 80, si alguna cosa no era la plaça Reial era un chiquipark, i potser s’haurien endut un ensurt. Allò no era Sant Privat d’en Bas, que era un mercat. I no per la qüestió multiracial:encara recordo els primers turbants que vaig descobrir en un basar sikh del carrer de la Princesa.  Bé, jo no era un pinxo de descampats, era un nen de pis. Excepte quan ens portaven al Parc (no feia falta dir quin) o quan anàvem al terrat. Em sembla que hi havia molt més joc als terrats que als carrers.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Aquesta sublimació d’un passat imaginat no deixa de ser una fantasia. I projectar les fantasies al present i al futur està bé com a esperó, per anar més enllà de resignar-se que això és el que hi ha. Però sense enganyar-se. Millor la Ciutat Vella per als vianants d’avui que allò. Millor que encara ho sigui més, i amb més espais per jugar. Encara millor, amb nens per jugar en aquests espais. Infinitament millor, amb pares que no temin pel futur d’aquests nens, en el millor dels casos, i per com posar un plat a la taula, en el pitjor.

D’aquestes imatges amb el que em quedo no és amb el miratge de la font convertida en piscina infantil (un, que és malastruc de natural, veu aquests nens jugant lliures com ho podrien fer durant una treva a les ruïnes d’una ciutat devastada), sinó amb el desert on podien jugar.  El dels turistes desapareguts, i amb ells el tragí de compradors, les cues als museus (això d’estar sol mirant un Picasso està bé, però a veure quin pressupost ho aguanta), els incauts a les terrasses de la Rambla. I el dels veïns que no sortien a reocupar els carrers perquè ja no hi són. El desert residencial creat per l’encariment dels lloguers, el mercat especulatiu del pis turístic, el monocultiu dels baixos comercials amb persiana encara abaixada, la Rambla que els turistes transiten i els locals creuen en perpendicular. Posats a imaginar, prefereixo elucubrar com comencem a omplir aquests dos immensos buits.