El tren d'Europa

Demano permís al meu amic Mauricio Wiesenthal per servir-me del títol ‘Orient-Express’, que acaba de publicar a Acantilado, per a aquesta invitació a un viatge polític, literari i econòmic a una cimera en què s’ha de decidir com gastar i on els 750.000 milions d’euros que permetin a la Unió Europea remuntar els estralls causats pel coronavirus. El tren de Wiesenthal va ser «símbol d’una Europa diversa, plena de personatges variats, d’olors, colors i sabors, unida per aquest tren que, més que un mitjà de transport, va ser una extraordinària forma de civilització i d’entesa entre els pobles».

No em sembla fruit de l’atzar que aquest ‘Orient-Express’ hagi arribat a les llibreries alhora que un altre carregat de mapes, històries i veus, Los europeos, de l’historiador britànic Orlando Figes, subtitulat ‘Tres vidas y el nacimiento de la cultura cosmopolita’. Aquestes tres vides, a coll dels grans expressos europeus i la música, són les de l’escriptor rus Iván Turguénev; Pauline Viardot, una de les cantants d’òpera més famoses del món, d’origen espanyol, i un hispanista i gran amant de l’art, el francès Louis Viardot.

Com van saber Aristòfanes i Molière, som únics i vulgars, compendi de vicis i gestes, capaços del pitjor i del millor. Però no caiguem víctimes de la superxeria que identifica nacions senceres sota un tret. Fem cas de la gran poeta polonesa Wislawa Szymborska: «¡Zero ismes! No ens hauríem de sotmetre mai a les idees de grup. No es pot ser aquell insecte clavat en un suro amb una agulla i una etiqueta sota». Amb farta freqüència farcim estereotips nacionals alimentats no pel coneixement de la història objectiva sinó per infantilisme i mandra intel·lectual.

El projecte europeu 

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Per això m’animo a proposar com a lectures per a aquest estrany estiu aquests dos llibres, juntament amb ‘Postguerra’, de l’enyorat Tony Judt. Perquè els ciutadans conscients que el gran projecte europeu mereix perdurar per raons egoistes i simbòliques apleguin arguments per fugir del lloc comú. Sovint comprem la mercaderia avariada del nord estalviador i el sud malgastador, del nord auster contra el sud hedonista. És cert que a l’hora d’exigir responsabilitats polítiques davant la mentida o la corrupció les democràcies del nord solen ser més expeditives que les seves homòlogues del sud. Però abans de treure conclusions de qui som recordem amb Judt com es va reconstruir Europa després de la runa física i moral de la segona guerra mundial.

Un perill inherent als llibres de Wiesenthal, Figes i Judt és que ens fan enyorar gegants polítics, literaris, artístics que en aquest moment no entreveiem. Potser perquè la talla dels polítics la marca la mitjana dels països on brollen. Es necessiten estadistes capaços de fer anar el tren europeu contra els riscos de fragmentació social i geogràfica que la pandèmia ha sembrat. I saber gastar bé aquesta vertiginosa suma de 750.000 milions, perquè Europa continuï sent un comboi al qual tots els ciutadans del món vulguin pujar.