Quatre idees i un suposat funeral

El que sovint s’identifica com a austeritat és el disgust de no poder continuar gastant, fent forat, tant com es feia en el passat. Espanya n’és un bon exemple: un dels 22 –d’entre els 32– països de l’OCDE que sempre ha estirat més el braç que la màniga. D’altra banda, s’ha de dir que aquesta suposada austeritat, de gastar més i més, no mata; el malbaratament, la falta de priorització i la falta de consciència sí.

Canten les xifres: als EUA el 80% dels megarics (10% de la població amb més renda) vota en les eleccions; en el 10% més pobre només ho fa el 40%. Alerta que així una espècie de democràcia formal alimenta un capitalisme sense ànima. I no ens podem queixar del que sí que és la millor de les igualtats d’oportunitats de què disposem: el valor del vot.

‘El libro del porqué’, de Judea Pearl, permet distingir la causalitat de l’associació, de les correlacions, amb què tantes vegades ens enganyen ‘fent parlar les dades’ i revestint-les de models. Però recullo com la justificació del ‘per què’ busca matisar sempre els fets. Al jardí de l’Edèn, Adam i Eva van ser conscients de la seva nuesa després de tastar la fruita prohibida.

Adam va dir que va ser perquè la seva companya l’hi va oferir. Eva, que a ella la va enganyar la serp. Déu els va expulsar igualment, tot i que els afectats pensaven que el pecat, explicat, es veuria de manera diferent. Identificar la causalitat amb els fets té això. Quan fa por la identificació és quan es fa més probable que un afusellament es faci amb un grup. Tots han matat però no se singularitza el causant, més enllà, clar, de qui ha donat l’ordre, que sempre es pot refugiar amb la llei feta per ves a saber qui.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Una cita de Merkel: Europa representa un 7% de la població mundial, produeix una quarta part del PIB i desemborsa la meitat de tota la despesa social del planeta. És una opció distintiva, però amb peatge de sostenibilitat, sobretot si cauen els productius i la seva productivitat. Els nord-americans gasten en armament el que nosaltres en despesa social (relativament). La seva despesa, més enllà de justificar el seu supremacisme, ens dona alguna externalitat positiva, d’investigació transnacional o d’ordre internacional, com quan el Marroc va envair les illes Perejil i l’ambaixada dels EUA va cridar a l’ordre. En canvi, la nostra despesa social és per al nostre benefici només. No vull dir que els hàgim de donar les gràcies, però sí ser-ne conscients.

En l’actual conjuntura, alguns proclamen que som davant del funeral dels Estats Units, assassinats pel gegant xinès. Discrepo d’aquestes interpretacions. La Xina és avui la gran fàbrica del món, certament. Però els EUA són la gran fàbrica d’emetre bitllets. Mentre hi hagi cua a la Reserva Federal per adquirir dòlars, crec que els americans estan fora de perill. És el valor de la moneda, la confiança, valor que dona..., que fa que els mateixos xinesos es refugiïn en el ‘buck’ per col·locar el que atresoren amb les seves vendes trilionàries a preu rebentat. El valor de la moneda és el seu actiu, vinculat a ser com són, a tenir les institucions que tenen, i fent aquí abstracció de qui pot manar a cada moment a la Casa Blanca.