31 d’oct 2020

Anar al contingut

L'ESCENARI POLÍTIC

Tornada a la casella de sortida

Tornada a la casella de sortida

Marçal Sintes

La proposta de Pasqual Maragall d’un nou Estatut va ser un moviment certament electoralista, però no exclusivament això, ja que constituïa alhora un ambiciós programa en tres moviments: majoria al Parlament, governar amb l’esquerra –això és, forjant una aliança amb ERC–  i trencar amb el pujolisme, en especial tocant a la relació amb Espanya.

Com és sabut, va aconseguir els dos primers objectius. Però no va aconseguir Maragall que l’Estatut –pedra de toc de la nova relació amb Espanya– tirés endavant. L’Estatut era, en la visió maragalliana, la via per posar fi a les tensions i contrarietats que la mecànica pujolista generava. Aquesta consistia a esperar que un dels dos grans partits espanyols necessités CiU per governar. Llavors venien la negociació, el forcejament i, si tot anava com havia d’anar, els fruits, alguns de millors, d’altres de pitjors. El famós sistema del ‘peix al cove’.

Per descomptat, allò era contingent –s’havien de donar certes circumstàncies a Madrid i a Barcelona– i propiciava el relat de la Catalunya deslleial, mercantilista i corsària, una cosa que s’anava convertint en determinades capes de la societat espanyola en pudent catalanofòbia. Maragall somiava amb un pacte fraternal amb Espanya. És a dir, fonamentat en la confiança i lleialtat mútues. Una nova arquitectura federalista cridada a modernitzar l’estrident model autonòmic i, sobretot, a situar les relacions de Catalunya amb Espanya en un nou pla.

Com se sap, allò va fracassar. Espanya, una certa Espanya, va enfonsar l’oferta catalana. El Constitucional va firmar fa deu anys la mort de l’Estatut. Artur Mas, hereu de Jordi Pujol, assumia la presidència de la Generalitat. Ni abans, ni durant, ni després hi va haver per part espanyola proposta digna de tal nom a la societat catalana, bona part de la qual havia vist en l’Estatut l’última oportunitat per a un matrimoni, el matrimoni amb Espanya, que feia aigües.

Amb Mas, primer, i Puigdemont, a continuació, es desenvoluparia l’anomenat procés. Durant el crescendo d’aquells anys, Espanya va continuar sense voler atendre el descontentament català. El PP de Rajoy –el gallec es va convertir en president el desembre del 2011–, que va combatre ferotgement l’Estatut, va continuar rebutjant tota demanda o reclamació. Tampoc va voler posar sobre la taula una alternativa a l’autodeterminació i la independència. La imparable empenta civil i el bloqueig de Madrid van portar l’octubre del 2017 al desenllaç que tots coneixem. Sempre, fins a l’últim moment, els líders independentistes van alimentar l’esperança que el Govern espanyol s’asseuria a dialogar. Que hi hauria una proposta, alguna cosa. No va arribar. El que sí que va arribar va ser el 155, els empresonaments i la repressió.

El segon intent de fer un gir a la situació i transformar la relació amb Espanya també havia acabat malament, desastrosament. Després de l’Estatut i el procés ens trobem de tornada a la casella de sortida, la del pujolisme. El matrimoni segueix sota el mateix sostre, però per força. La reconciliació resulta avui inimaginable.