Ciutadania policial

La crisi econòmica global produïda per la irrupció de la Covid-19 i la necessitat d’aplicar mesures restrictives ha multiplicat la polarització política a molts països. És el cas d’Espanya, on la majoria de l’oposició ha centrat els seus discursos en la crítica ferotge i la mobilització constant alimentant la ira, el descontentament i les esquerdes. Aquesta mobilització, al costat d’altres elements que ja existien, dona lloc a escenaris de confrontació ciutadana. Un d’aquests escenaris són els enfrontaments que hem vist aquestes últimes setmanes a Catalunya.

Primer va ser Premià de Mar, on un fals rumor sobre l’autoria d’una agressió de tipus sexual va portar grups de veïns a concentrar-se davant un pis on viuen joves migrants tutelats i fins i tot llançar pedres contra la vivenda. Després, Llançà, on els veïns han anat més lluny arribant a agredir i a amenaçar verbalment alguns joves. Sembla que la motivació seria l’increment de robatoris a la localitat. En algunes localitats l’organització d’aquestes protestes o atacs ha sigut coordinada des de plataformes veïnals o patrulles ciutadanes. Aquestes iniciatives, sorgides ja l’any passat en algunes ciutats, continuen sent un problema afegit a l’escenari conflictiu.

Notícies relacionades

Per no repetir les eleccions

¿Per què es protegeix els fumadors?

En cap cas una patrulla ciutadana és una solució. Mai. Per als qui asseguin desprotecció i buit policial pot semblar-ho a curt termini i potser que fins i tot la seva percepció coincideixi amb les dades reals. Tot i així, la solució no passa per autoerigir-se en policia, jutge i botxí. La separació de poders es fonamenta en segles d’experiència. Que les diferents institucions tinguin funcions separades és un pilar democràtic. L’ús de la força està restringit també per motius fonamentals. Qui és part d’un problema no pot imposar la solució que més li convingui. La seva visió és esbiaixada, no sempre qualificada i lliure de control. Els perills de permetre que aquestes iniciatives imposin vigilància i mecanismes d’intervenció i dissuasió sobre els qui consideren perillosos són clars i simples: poden vulnerar els drets, llibertats i integritat d’altres.

En aquests casos concrets, els atacs han sigut contra menors tutelats. No importa si en realitat aquests menors són autors d’algun delicte. Com a persones residint en un estat democràtic han de tenir drets i garanties. Com a menors, han de rebre protecció especial.  Un grup de ciutadans no pot decidir ni sentenciar. En el seu afany per escoltar als propis, els dos alcaldes (Premià, Llançà) prenen part cridant a separar entre la «legítima queixa» dels «components racistes». Com si realment fossin dos elements fàcilment separables i com si la posició dels veïns no fos abusivament i clarament dirigida contra un col·lectiu. Si existeix un problema d’augment de criminalitat, cal centrar allà les reivindicacions. Analitzar les causes i buscar solucions, demanar recursos per dur-les a terme. Apuntar amb el dit o amb una pedra només ens deixa tots més cecs i ferits.