El que queda quan fas caure una estàtua

Els que van fer caure Sadam no havien previst que la guerra civil seria pitjor que la tirania. Els rebels de Daesh, que van voler ocupar el tron, tenien el costum de volar estàtues antigues allà on anaven amb la seva revolució. No pretenien cap altra cosa que controlar el passat per controlar el futur, com si haguessin llegit George Orwell. En les imatges que es reprodueixen aquests dies per tot Occident veig, salvant les distàncies, alguna cosa d’aquesta amnèsia revolucionària.

Abans de fer caure una estàtua cal tenir clar què col·locaràs al seu lloc. ¿Què es pot posar al pedestal del qual es desallotja algú com George Washington? Que aquella figura històrica fonamental fos propietària d’esclaus no taca els seus èxits ni la seva rellevància. Era qüestió de temps que l’edifici majestuós que va ajudar a aixecar allotgés també els que havien arribat com a esclaus. Però és aquest edifici, els Estats Units, el que està col·lapsant enmig de revoltes identitàries.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

A diferència dels antics, avui fem caure estàtues no perquè hagi caigut una tirania, sinó per anguniosos sentiments que ens impedeixen raonar en termes que no siguin literals. Incapaços d’entendre que figures amb ombres fosques també projecten llum cap al futur, com en el cas de Colom, els manifestants actuen moguts per un impuls purità que implica una cosa ridícula: que només s’han d’aixecar estàtues als sants. 

En trobaran molt pocs al llarg de la història.