Un exercici de civisme

Una de les característiques més destacades d’aquests tres últims mesos ha sigut l’elevat grau de disciplina col·lectiva, la presa de consciència que la corba de contagi de la Covid es podia frenar, com així ha sigut, gràcies als esforços individuals i com a societat en conjunt. El confinament no ha sigut fàcil per a ningú. Fins i tot vivint-lo, cada persona, des de les seves circumstàncies particulars, ha significat la renúncia a moltes accions quotidianes que fins aleshores eren habituals: des de la mobilitat a la convivència; des de la impossibilitat de sortir al carrer fins a la distància imposada amb els éssers estimats.

L’assumpció d’aquestes limitacions per una voluntat de solidaritat col·lectiva ha sigut clau per evitar la propagació del virus. Davant d’aquesta obvietat, també ho és que una part –menor– ha anat més enllà del que es permetia en cada moment. A Catalunya s’han dut a terme uns 140.000 expedients sancionadors per trencar el confinament, mentre que a Espanya se n’han obert més d’un milió. Xifres destacades que, en el cas de Catalunya, han obligat la Generalitat a dissenyar un pla especial perquè les multes (imposades en un 60% dels casos pels Mossos d’Esquadra i en el 40% restant per les policies locals) siguin efectives. Un centenar d’advocats del Departament d’Interior, derivats d’altres negociats, estaran al servei de la Direcció General d’Administració de Seguretat (DGAS) per agilitar els tràmits burocràtics i per concretar les sancions que s’han interposat per haver desatès la normativa o per oposar resistència o negar-se a la identificació davant dels agents policials. 

Una sanció és el cas extrem al qual s’ha d’arribar perquè les lleis es compleixin però és, alhora, la garantia perquè la legislació tingui conseqüències. En aquest cas, no és només una qüestió legal sinó, principalment, una obligació ètica a favor del civisme i del respecte envers els altres i envers els sacrificis duts a terme i, especialment, envers tots aquells que, en les setmanes més dramàtiques de la crisi, van mantenir viva l’esperança del conjunt social. Les sancions i la seva efectivitat, en aquests dies de camí de la normalitat, serveixen també com a mesura de dissuasió perquè la relaxació no derivi en actes contraris a la salut pública. 

Alguns juristes van argüir que la validesa administrativa de les multes havia de decaure amb el final de l’estat d’alarma, però l’Administració es basa que l’excepcionalitat no preveia sancions específiques sinó que les infraccions de la norma tenien la seva base jurídica en la legislació habitual. Aquest punt pot portar a controvèrsia, però no hauria d’evitar un comportament exemplar. Lluitar contra la pandèmia ha sigut una empresa col·lectiva, tacada per alguns incívics que ara han d’assumir les seves responsabilitats.