07 d’ag 2020

Anar al contingut

Els fàrmacs contra la covid-19

Noves conclusions sobre la cloroquina

GEORGE FREY

Noves conclusions sobre la cloroquina

Salvador Macip

Sembla que els primers fàrmacs que realment ens serviran en aquesta pandèmia no aturaran el virus sinó que salvaran vides evitant les complicacions freqüents

Fa uns dies vaig publicar un article sobre la cloroquina com a tractament per la covid-19. Des de llavors, han passat tantes coses, sobretot durant una intensa primera setmana de juny, que em veig obligat a escriure'n la segona part per actualitzar (i espero que tancar) la qüestió. Començo resumint on ens havíem quedat.

La cloroquina i els seus derivats són fàrmacs que s’han estat donant rutinàriament des del principi de la pandèmia en persones infectades per SARS-CoV-2 sense que hi hagués cap dada que demostrés que servia per a res. La raó era una tènue hipòtesi que deia podia frenar la propagació d’aquest i altres virus. Els estudis per comprovar-la estaven en marxa i, finalment, el primer es va publicar a finals de maig a The Lancet. Assegurava que la cloroquina no tan sols no era útil si no que augmentava la mortalitat dels malalts de covid-19. La notícia va córrer com la pólvora i jo vaig escriure un comentari el diumenge 31 de maig celebrant que s’hagués resolt el dubte.

Investigació inventada

Però alguna cosa no anava a l'hora. Científics de tot el món (inclosos alguns que treballen a Barcelona) van escodrinyar la informació clau que apareixia a l’apèndix de l’article i es van adonar que era impossible. Parlava d’un nombre irreal de pacients a tot el món i uns tractaments que no eren factibles. Semblava que algú s’ho havia inventat tot. Estirant el fil, uns periodistes van veure que darrere de l’engany hi havia una petita companyia americana que se suposava que havia processat les dades, però que en lloc d’analistes tenia una escriptora de ciència-ficció i una model eròtica com empleats, i un director megalòman amb un passat obscur. El dilluns 1 de juny saltava la llebre i la revista, avergonyida, retirava l’article al poc temps.

Tornàvem a estar al punt de partida: no sabíem si la cloroquina funcionava. El misteri va durar poc, perquè el 4 de juny apareixia un altre treball que demostrava que no servia per evitar desenvolupar la malaltia si havies estat exposat al virus. Recordem que Donald Trump se l'estava prenent precisament com a prevenció. Els resultats eren sòlids (i els confirmaria unes setmanes després un estudi clínic d’un grup català). Finalment, l’endemà, una anàlisi feta en 5.000 pacients demostrava, aquest cop sí, que les persones malaltes de covid-19 no milloren si els dones cloroquina.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

¿Quines conclusions en podem treure? Primera, que les presses no són bones. La pressió fa que es publiquin dades que no s’han comprovat amb rigor (una revista tan prestigiosa com ‘The Lancet’ no es deixa marcar aquesta mena de gols habitualment) igual que fa que s’administrin fàrmacs que mai no haurien d’haver arribat als malalts. Segona, que la ciència s’autoregula força bé. L’escrutini al qual se sotmeten els articles rellevants avui en dia, per part tant dels propis científics com de la premsa i el públic, fa que sigui molt difícil fer passar bou per bèstia grossa, com potser era més freqüent abans. Normalment es tarda poc a caçar els estafadors (cosa que fa pensar com algú pot ser tan estúpid per intentar un engany d’aquesta mida). Tercera, i potser la més important, que la cloroquina no protegeix contra la covid-19, ni la cura. En aquest sentit, la conclusió principal del meu primer article no ha variat: no s’hauria d’haver usat fins haver fet les proves pertinents.

Sembla que els primers fàrmacs que realment ens serviran en aquesta pandèmia no aturaran el virus, com s’esperava que fes la cloroquina o com fa el remdesivir (tot i que és massa car, complicat d’administrar i poc efectiu com per donar-se massivament), sinó que salvaran vides evitant les complicacions freqüents. S’ha publicat aquests dies que la dexametasona (un corticoide barat conegut des de fa dècades) o els inhibidors d’una proteïna anomenada BTK (uns fàrmacs que es donen per la leucèmia) frenen el que es coneix com a tempesta de citocines, una resposta immune exagerada que, en lloc de protegir-nos contra el virus, ataca els propis òrgans i pot provocar la mort. De la mateixa manera, uns simples anticoagulants poden protegir en els casos més greus, evitant que es formin unes trombosis que sovint són letals.

Res d'això és la solució que esperàvem, però ajudarà a reduir el nombre de víctimes, que encara podria augmentar considerablement. Recordem que la pandèmia segueix activa a molts llocs i ja hem començat a veure rebrots als països que l’havien superat. Mentre no arribi la vacuna, això és el que ens ofereix la ciència que, malgrat algun entrebanc, avança tan ràpid com pot.

Temes: Coronavirus