07 d’ag 2020

Anar al contingut

L'altra epidèmia

Covid-19, renda mínima, pobresa i escolaritat

Covid-19, renda mínima, pobresa i escolaritat

Josep Oliver Alonso

La desigualtat serà més difícil d'erradicar que el coronavirus: està tan enquistada entre nosaltres que ni la veiem

Cal saludar la renda mínima vitalcom un pas substancial contra la xacra de la pobresa i la més abjecta desigualtat. En les últimes dècades, difícilment es trobarà una mesura tan rellevant per avançar en l’erradicació del que ens hauria d’avergonyir tots: el fet que més d’una cinquena part de les famílies siguin pobres i, el que és més punyent encara, que hi figurin gairebé un terç dels nostres nens.

Aquesta vergonya no ha de ser patrimoni hispà: alguna cosa d’això hi ha d’haver en les estadístiques europees (i, per tant, espanyoles i catalanes) perquè no vulguin referir-se directament a la pobresa, sinó a un succedani que la pretén ocultar: l’anomenat ‘risc de pobresa’. Si no fos tràgic, semblaria una broma de mal gust. Perquè si la seva família ingressa menys del 60% de la mitjana, no és pobra: simplement, es troba en risc de ser-ho. Un insult per afegir a la injúria per a les que no poden menjar carn tres vegades a la setmana o sense capacitat per celebrar els aniversaris dels seus fills o comprar-los joguines d’ús quotidià. No parlem, per descomptat, que puguin disposar d’aparells electrònics. Com a ciutadà, doncs, no puc sinó sentir-me més que orgullós d’aquesta llei.

Però això no hauria d’emboirar-nos l’enteniment. Perquè hi ha altres dimensions, més enllà de la renda, igualment importants per avançar en la supressió d’aquesta dolorosa realitat, algunes de les quals la Covid-19 les ha posat en relleu d’una manera difícilment d’imaginar.

Per descomptat, a les cues de famílies demanant caritat alimentària. O en la dimensió sanitària. La coincidència entre el mapa de la pandèmia i el nivell d’ingressos indica que, com a menor renda, més epidèmia i més mort, revelant la falsedat del pretès caràcter igualador que es pressuposava a la Covid-19. I no només aquí: a la Gran Bretanya ha generat una agra polèmica constatar que els fills d’immigrants no europeus, una minoria al país, han contribuït desproporcionadament a les infeccions i defuncions; i una cosa semblant passa als EUA: els afroamericans, escassament el 16% de la població, aporten més del 30% dels malalts per Covid-19. Res excepcional, ni aquí ni allà: aquesta relació inversa entre ingrés i Covid-19 (a més renda, menys malaltia) era el que es podia esperar. Perquè no totes les ocupacions són telemàtiques; no tots han d’utilitzar indefectiblement el transport públic; no tots treballen amb potencials infectats; o, finalment, no tots conviuen amuntegats en vivendes, o habitacions, de dimensions diminutes.

I no només hi ha diferències en la malaltia. També n’hi ha en les pèrdues d’escolarització: a Espanya, el 8% dels menors de 16 anys (i el 3% a Catalunya) viuen en llars sense ordinador. I tot i que això els sembli poc, imaginin quin consum cultural i quina ajuda poden prestar als seus fills, el terç de famílies espanyoles (i el 27% de les catalanes) que no es poden permetre’s una setmana de vacances a l’any. Per això, la Covid-19 ampliarà la bretxa en qualitat educativa, també inversament relacionada amb l’ingrés familiar. Un trist aspecte que tampoc és nou: la sisena hora a l’escola pública del tripartit de Maragall va ser un intent d’acostar-la a la privada, perquè una hora al dia equival, al final de les etapes obligatòries, a un any d’escolaritat. Llastimosament, els vents jivaritzadors del sector públic d’Artur Mas i els seus consellers se la van carregar.

Aquest aspecte de la pobresa, el del fracàs escolar, ha de ser tan sagnant, tan injust i tan poc presentable, fins i tot per als liberals en economia, que no hi ha govern que s’atreveixi a mostrar la seva distribució territorial. I no és casual: amb una mitjana a Catalunya entorn del 18%, ¿on caldria trobar aquests nens fracassats, els inevitables pobres del futur? Atès que en amplis sectors el fracàs escolar és nul, aquest 18% de mitjana vol dir que, als nostres suburbis, trobaríem valors molt per sobre del 50%.

Benvinguda sigui la renda mínima. És un gran pas endavant. Però només el primer en aquesta lluita, que hauria de ser incessant, per erradicar la pobresa. Un combat que només es guanyarà quan la igualtat d’oportunitats, en particular en educació, es doni realment. I, ja saben, aquesta igualtat exigiria invertir més en aquells territoris o escoles amb més taxes d’abandonament i fracàs escolar. Per això, em temo que eliminar aquesta altra epidèmia, la de la pobresa, serà més difícil que acabar amb la de la Covid-19. Està tan enquistada entre nosaltres que ni la veiem.