CONCENTRACIÓ MULTITUDINÀRIA
Minneapolis, província de Barcelona
La protesta diu poc del compromís antiracista de Barcelona i molt de la distorsió psíquica de la globalització
Concentración multitudinaria en la plaza de Sant Jaume en memoria de George Floyd y contra el racismo, el domingo 7 de mayo. /
Ada Colau tuitejava el dia 1 de juny el que s’espera de l’alcaldessa d’una ciutat castigada pel coronavirus: una crida a la prudència i la responsabilitat. Consells com distància de seguretat i evitar aglomeracions, és a dir, simple sentit comú i no animar-se massa. Doncs sis dies més tard, el 7, la mateixa alcaldessa Ada Colau celebrava en un altre tuit unes fotos d’aglomeracions sense distància de seguretat a la porta de l’ajuntament. ¿Cura miraculosa? ¿Vacuna? No: les protestes contra el racisme policial dels Estats Units han arribat a Barcelona.
La teoria postmoderna del caos diu que a Minneapolis un policia racista mata un home negre desarmat i a Barcelona una alcaldessa assumeix que el consell d’evitar aglomeracions està supeditat al que diguin les cançons de Manu Chao. Els manifestants criden com lloros «no puc respirar», les últimes paraules de George Floyd, sense adonar-se de la paradoxa que suposa cridar això en un país on desenes de milers de compatriotes acaben de morir d’asfíxia com a conseqüència de la Covid-19.
El pes de l’agenda política
Notícies relacionadesL’alcaldessa demostra que és incapaç de comportar-se de manera raonable si li venen a cridar la paraula «racisme» a la porta del consistori. Se li abaixen les persianes i li salten els ploms. Aquest episodi em fa sospitar més encara dels moviments interns que van portar el Govern a parar-ho tot només després que el 8 de març haguessin pogut sortir a desfogar-se les feministes. Em diran que no ve a tomb, però estem veient com l’agenda política superficial pesa més que la vida mateixa.
I que ningú es confongui: la protesta diu poc del compromís antiracista de Barcelona i molt de la distorsió psíquica de la globalització. Quan imatges d’un país amb idiosincràsia pròpia semblen més pròximes que 30.000 morts amb les seves famílies trencades i milers de metges i infermeres exhaustos, suplicant-nos que no siguem idiotes, el que tenim no és lluita contra el racisme, sinó relativisme cultural.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
