31 d’oct 2020

Anar al contingut

Anàlisi

Sánchez guanya en la pròrroga

J J Guillen

Sánchez guanya en la pròrroga

José A. Sorolla

El president ha guanyat totes les votacions de l'estat d'alarma per majoria absoluta, quan només necessitava la simple. No és una dada menor

Podem muntar un marcador simultani, com en el futbol de la nostra infància, per veure com va el partit. Primera pròrroga sobre l’estat d’alarma (25 de març): A favor, 321. En contra, 0. Abstencions, 28. Segona pròrroga (9 d’abril). F: 270. C: 54. A: 25. Tercera pròrroga (22 d’abril). F: 269. C: 60. A: 16. Quarta pròrroga (6 de maig). F: 178. C: 75. A: 97. Cinquena pròrroga (20 de maig). F: 177. C: 162. A: 11. Sisena pròrroga (3 de juny). F: 177. C: 155. A: 18.

Des de l’aclaparadora unanimitat de la primera fins a la majoria de la sisena, Pedro Sánchez ha guanyat totes les pròrrogues per majoria absoluta, quan només necessitava la majoria simple. No és una dada menor. I ho ha aconseguit amb pactes de geometria variable, a dreta i esquerra, especialment des de la quarta pròrroga, en què el PP es va decantar per l’abstenció, i des de la cinquena, en què el PP ja va declarar la guerra oberta al Govern votant-hi en contra.

Aquests pactes han inclòs unes vegades ERC; d’altres, Ciutadans –inclús tots dos junts–; sempre, el PNB, i fins i tot EH Bildu, en aquest cas amb una pirueta innecessària i equivocada perquè es va barrejar en l’estat d’alarma una qüestió tan rellevant com la derogació íntegra de la reforma laboral, que va enfadar la patronal, va descol·locar els sindicats i va augmentar el soroll ambient, quan a més va quedar en res.

En aquests dos mesos i mig, Sánchez ha aconseguit tres objectius, tot i que el mèrit no és només seu, sinó que el comparteix amb els seus adversaris: ha dinamitat el trio de Colón; ha empès el PP cap a l’extrema dreta, cosa que és dolenta per a Espanya, però potser no tant per al PSOE, i ha consolidat la divisió de l’independentisme català, que ja es baralla en públic fins i tot al Congrés.

Mentrestant, ha sigut el president més insultat i odiat des de Zapatero. Molt més que Felipe González i, des de l’altra vora, que José María Aznar. La dreta, com sempre que governa l’esquerra, no suporta haver perdut un poder que considera seu per mandat diví. Però Sánchez aplica el seu manual de resistència i s’encoratja. Potser tenen raó els que diuen que els sobreviurà a tots.