16 jul 2020

Anar al contingut

REESTRUCTURACIÓ ECONÒMICA

Rèquiem per la indústria catalana

Rèquiem per la indústria catalana

Andreu Claret

Després de la marxa de Nissan no tot està perdut, cal acompanyar aquells sectors que tenen futur i lluitar per la competitivitat

El 1999, Jordi Pujol va ser rebut a Tòquio pels emperadors Akihito i Michiko. Eren altres temps. Vint anys més tard, Nissan se’n va de Catalunya. És cert que la decisió d’anar-se’n obeeix a molts factors, alguns d’aliens a la nostra voluntat, però la minva de Catalunya al món no és fútil. Ningú imagina avui Quim Torra sent rebut per Naruhito i Masako, ni a l’alcaldessa de Barcelona acollint-los, com va fer Pasqual Maragall el 1995, amb els seus antecessors, ni al president de la Cambra de Comerç de Barcelona desplegant les seves relacions per intervenir en l’assumpte. El sotsobre polític pel qual travessen Catalunya i Espanya no és l’únic factor en la decisió de Nissan, potser fins i tot que no sigui el més important, però la bronca i la inestabilitat pesen en les opcions empresarials.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

En la decisió de Nissan intervé la reestructuració planetària del sector de l’automòbil, però també influeix la lenta, tot i que inexorable, desindustrialització de Catalunya. La destrucció de la nostra indústria manufacturera ha deixat de ser ‘creadora’, com diria Joseph Alois Schumpeter, i s’ha accelerat en els últims 30 anys, en benefici de serveis, turisme i construcció, i en detriment de la productivitat. Pa per avui, gana per a demà, sobretot en els temps de la Covid-19. Les causes d’aquest procés són complexes, i les responsabilitats, moltes. Impliquen totes les administracions i una burgesia catalana que va dimitir fa temps de la responsabilitat històrica que li va atribuir Vicens Vives a mitjans del segle passat.

No obstant, no tot està perdut. Malgrat el daltabaix dels últims anys, Catalunya disposa encara d’una cultura industrial singular que ve del segle XVIII. Un ‘saber fer’ que li ha permès, entre d’altres, disposar d’una indústria auxiliar de l’automòbil reconeguda a tot el món. Amb empresaris, treballadors i tècnics formats i competents. A ells han d’anar els esforços públics. Actuant amb anticipació i no a remolc dels vaivens aliens. Sabent que potser era més factible atreure la ‘gigafactory’ de Tesla, si s’hagués intentat a temps, sumat esforços públics i privats, que retenir a Nissan quan ja és tard. Cal fer com Angela Merkel i Emmanuel Macron, acompanyar a aquells sectors industrials que tenen futur. Lluitar per la competitivitat. Catalunya encara té cartes a les mans per buscar-se un buit al món que ve, tot i que ja no ens rebin al palau imperial de Tòquio.