Fins i tot els rics van anar a l'hospital públic

No deu ser fàcil prendre decisions que afecten a milions de persones i, per tant, deu ser summament senzill cometre errors i fins i tot fracassar de tant en tant.

No deu ser fàcil trobar-te en llocs de màxima responsabilitat, no només en el govern, sinó també als hospitals i centres de salut i que, de sobte, una pandèmia nova, estranya, desconeguda i assassina es coli per sota de la porta.

No deu ser còmode que t’agafi desprevingut una plaga com aquesta, que no ha tingut cap previsió, però no parlem només de material, que també, sinó fins i tot de personal i, sobretot, que el torpede esclati en la línia de flotació d’un dels punts que tu, Govern i autonomies (totes tenen transferida la sanitat), has estat debilitant i maltractant al llarg de les últimes dècades.

¿Com? No només reduint fins a gairebé el ridícul els diners que destines a la salut pública (Catalunya inverteix el 3,9% quan la mitjana europea és del 7.5%), sinó sorprenent-te –¡quina falsedat!– que existeixin residències per a la tercera edat que tothom considerava lamentables.

Tot ha sigut horrible, sí. I som molts els que dubtem que aquest cop dur ens deixi ensenyaments modèlics per al futur. Pot ser, sí, que els aplaudiments de les vuit de la tarda («no ens aplaudeixin tant i tornin els diners que van treure a la Sanitat», diuen metges i infermeres) i la solidaritat a l’hora de cuinar per als pobres hagin sigut ensenyaments formidables, però em temo que els que van reduir la Sanitat (i, fins i tot, l’Educació a la mínima expressió, dos pilars vitals en un país que vol ser seriós) continuaran fent política i els continuarem votant. Ells, insisteixo, no només no se’n van sinó que, com Quim Torra, s’apugen el sou perquè creuen que s’ho mereixen.

Enmig de tot aquest desastre (en efecte, compro totes, totes les crítiques hi pugui haver però, insisteixo, no deu ser fàcil ser al pont de comandament d’aquest ‘Titanic’ de la pandèmia), m’agradaria destacar una cosa que crec que no s’ha destacat ni poc ni molt: gens.

Malgrat que tots els que ens governen i els poderosos, especialment els que han fet negoci amb la salut dels espanyols, han intentat aniquilar (bé, hi ha qui diu que ho han aconseguit, sí) la sanitat pública, si alguna cosa ha quedat patent en aquesta terrible i aterridora crisi provocada pel coronavirus és que tots, tots, tots els pacients que han arribat als hospitals, siguin espanyols, txecs, marroquins, etíops o peruans, ja portessin 20 anys o cinc dies a Espanya, han sigut atesos gratuïtament i, malgrat morir 27.121 persones, milers i milers s’han curat i han tornat a casa recuperats.

Repeteixo, els errors dels governants en les últimes dècades i l’enriquiment dels poderosos en detriment de la Sanitat haurien de provocar que els polítics desapareguessin de la vida política espanyola (i allà segueixen, alguns, com els del PP, traient pit) i que els poderosos, els rics, els que han aconseguit privatitzar i externalitzar els serveis sanitaris per augmentar el seu negoci i beneficis, siguin jutjats per danys a la humanitat.

Notícies relacionades

Per no repetir les eleccions

¿Per què es protegeix els fumadors?

Repeteixo, malgrat tot, Espanya continua sent l’únic país del món que mai deixa tirat el malalt que arriba a un hospital públic. Mai. Pot ser que es quedi en un passadís, en hospitals improvisats en pavellons d’esports, sota tendes de campanya en locals de fires, sense veure els seus familiars, però l’atendran gratuïtament.

Pot ser que aquesta gran virtut de la societat del benestar s’acabi aviat. Pot ser que s’hagi acabat ja, no ho dubto, però malgrat tots els desastres que hem viscut, hauríem d’estar orgullosos que, amb més o menys sort (en molts casos ni tan sols això depèn dels meravellosos doctors i sanitaris), tothom hagi tingut (encara) una sanitat gratuïta, fins i tot aquells que paguen milers i milers d’euros per una assegurança privada i, quan es van contagiar de coronavirus, van demanar que els portessin a l’hospital públic més pròxim.