Els equilibris de la Comissió Europea

El pla de recuperació presentat ahir al Parlament Europeu per la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, és un exercici de realisme que atén al mateix temps als criteris essencials del fons de recuperació defensat per França i Alemanya i als requisits reclamats per l’anomenat ‘front frugal’ (Holanda, Àustria, Dinamarca i Suècia), permanentment recelós davant dels programes d’ajuda no reemborsables. Al dissenyar la Comissió un pla de 750.000 milions que combinen les subvencions –500.000 milions– amb els préstecs –250.000 milions–, manté el volum dels ajuts a fons perdut de la proposta franco-alemanya i, al mateix temps, incorpora l’esperit que anima els defensors sense fissures de l’ortodòxia fiscal, que es neguen a donar el vistiplau a un programa d’una envergadura desconeguda si no està subjecte a certes condicions de control, terminis i eficàcia.

La reacció positiva de les borses europees quan es van conèixer els plans de la Comissió i la bona acollida que han tingut als països més directament concernits –Espanya tindria accés a 77.000 milions en subvencions i 63.000 milions en préstecs– no significa que en el Consell Europeu del 18 de juny hagin d’aflorar les diferències i fins i tot l’exigència d’un enduriment de les condicions per recolzar els països amb les economies més castigades per la pandèmia. Des d’ara mateix s’obre un període de negociació no exempt de tensions, encara que les quatre economies més grans de la Unió Europea recolzin el programa i resulti palmària la necessitat d’una resolució no traumàtica de la crisi. Dit d’una altra forma, el punt de partida és prou sòlid com per confiar no sense cauteles en un desenllaç que limiti l’informe de danys en economies molt erosionades i que salvaguardi la solidaritat europea. Un aspecte a tenir molt en compte davant la proliferació de missatges euròfobs.

La proposta de la Comissió comporta, a més, riscos francament limitats a llarg termini. Tot i que els seus adversaris esgrimeixin el temor que l’emissió de bons europeus a 30 anys per finançar la suma de 750.000 milions acabi contaminant les primes de risc nacionals, el cert és que la solvència de la Comissió garanteix la captació de diners a molt baix interès. El mateix s’ha de dir dels eventuals efectes del programa sobre el Marc Financer Plurianual 2021-2027, que arribarà als 1,85 bilions, però que no té per què obligar els estats a augmentar les seves aportacions si s’aproven nous impostos i taxes europeus al sector dels plàstics, les emissions de CO₂ i altres àmbits directament relacionats, a més, amb l’emergència climàtica.

És evident que al complementar la primera bateria de mesures per valor de 540.000 milions, aprovades a l’abril, amb les d’ara és necessari establir rigoroses pautes de conducta perquè el resultat sigui un escurçament de la crisi i una atenuació de les tensions socials. Però així mateix és evident que sense aquest esforç col·lectiu per reactivar l’economia al més aviat possible, la sortida de la pandèmia pot tenir efectes inassumibles en països com Itàlia i Espanya. Per això el lògic desig de la Comissió d’escurçar al màxim el període de discussió dels estats i de tenir llum verda al més aviat possible per posar en marxa el programa amb mesures provisionals, a l’arribar el setembre, i amb un sistema definitiu el gener del 2021. És més que previsible que, com en tota negociació, ningú pugui veure atesa la totalitat dels seus objectius, que la necessitat d’un acord per unanimitat dels Vint-i-set obligui a fer concessions, però la base per a la discussió és allà i la conferència intergovernamental no ha de deixar escapar l’ocasió de crear una sortida raonablement equilibrada a l’enorme crisi econòmica en curs.