13 d’ag 2020

Anar al contingut

Al contraatac

El carrer

RICARD CUGAT

El carrer

Milena Busquets

Que l'Estat decideixi què m'he de posar per sortir al carrer, a l'aire lliure, no a un local públic, em fa sentir molt més fràgil

Fa uns dies em vaig comprar una mascareta, no per protegir-me de la malaltia, sinó per protegir-me del judici dels altres. No la necessitava: surto poc de casa, no utilitzo el transport públic i no freqüento llocs amb gaire gent.

Ara resulta que seran obligatòries fins i tot al carrer. No ho han aconseguit els científics, ho ha aconseguit la pressió social. Cada dia li preguntaven al doctor Simón si era obligatori portar mascareta i cada dia responia que era molt recomanable però que l’important era mantenir la distància social. Afegia també que no era senzill implantar una mesura així ja que hi havia persones que per raons mèdiques no toleraven l’ús de la mascareta. Però era igual el que digués. 

A mi, l’ús obligatori de la mascareta pel carrer em recorda a la imposició de l’estrella groga durant el nazisme. Ja sé que no és el mateix, que l’estrella de David servia per assenyalar i humiliar una raça i que l’ús massiu de mascaretes és per protegir-nos. Però un no decideix com sorgeixen i es relacionen les coses al seu cervell. 

Estic segura que l’ús obligatori de mascaretes pel carrer farà que molta gent se senti més tranquil·la i protegida, i me n’alegro molt, però a mi, que l’Estat decideixi què m’he de posar per sortir al carrer, no a un local públic, no a un concert multitudinari a l’aire lliure, no a un partit de futbol, no a la perruqueria (l’altre dia hi vaig anar i òbviament em vaig posar mascareta), al carrer, a l’aire lliure, lliure, em fa sentir molt més fràgil

Una altra cosa és com imposaran aquesta mesura: ¿portaran els policies cintes mètriques a la butxaca per veure si complim o no amb els dos metres de distància? ¿Ens faran fotos com fan amb els cotxes mal aparcats i les adjuntaran a la multa? 

En fi, suposo que tot es deu al fet que vaig néixer en els 70 i que tinc massa interioritzat allò «dels carrers seran sempre nostres». El problema és que també crec que «el mar serà sempre nostre». Y ¿què faran quan ens fiquem a l’aigua? ¿Perseguir-nos nedant?