31 d’oct 2020

Anar al contingut

EL NOSTRE MÓN ÉS EL MÓN

La gran convulsió

La gran convulsió

Joan Tapia

La sentència del Tribunal Constitucional alemany és un torpede contra la capacitat del BCE per afrontar la pitjor crisi econòmica

És rellevant saber si el Congrés prorroga per un mes de l’estat d’alarma. I què passarà amb el turisme –que ha sigut la vàlvula de sortida de les nostres crisis– aquest estiu. Però els arbres, per alts que siguin, no ens han d’ocultar la transcendència del que està passant.

Lawrence Summers és un intel·lectual prestigiós que durant sis anys va ser rector de la Universitat de Harvard. També un gran economista neokeynesià que va ser un cervell de l’FMI. I un polític amb experiència com a secretari del Tresor de Bill Clinton. El 71è successor d’Alexander Hamilton, el pare fundador que va fer que els Estats Units assumissin el deute dels 13 estats de la Unió.

Doncs bé, Summers acaba d’escriure que el coronavirus, com a gran infortuni i per les conseqüències que generarà, marcarà una fita en la història de la humanitat. Hi haurà un abans i un després, com va passar amb l’assassinat de l’arxiduc d’Àustria que va desencadenar la primera guerra mundial, el crac del 29 i la conferència de Munic que va voler apaivagar Adolf Hitler i va portar a la segona guerra mundial. Tindrà més rellevància històrica que l’atemptat terrorista del 2001 a les Torres Bessones i la crisi del 2008. Que morir més nord-americans que en totes les guerres dels últims 70 anys (Corea, Vietnam, Afganistan, Iraq) és només una dada més.

La teoria de Lawrence Summers

Per a Summers és la gran convulsió. El perill no ve ara d’un desastre polític, o econòmic, o de la guerra entre estats, sinó de la lluita contra un enemic descontrolat i exterior a la humanitat. I creu a més que en aquesta batalla els Estats Units de Donald Trump no han sabut liderar el món. Però tampoc les altres democràcies ho han fet millor, ja que no han tingut una ràtio de morts per habitant menor a la nord-americana. ¿Incapacitat de les democràcies occidentals?

En tot cas, la taxa de mortalitat per la pandèmia de països com Corea, el Japó, Taiwan i Singapur no arriba al 5% de la dels Estats Units. Afegim-li el conflicte cada dia més fort –tot i que no calent– amb la Xina, i Summers arriba a la conclusió que així com el segle XIX va ser britànic i el XX americà, és molt probable que el segle XXI sigui d’Àsia. ¿Serà Pequín la nova Roma?

¿Serà el coronavirus la frontissa que traslladi l’eix del món des de l’Atlàntic nord fins a la Xina i els països d’Àsia?

Potser Summers exagera i només ha escrit una brillant tesi. Ho desitjaria. Però el que està passant a Europa porta a pensar –ho ha dit Emmanuel Macron, que vol ser un Tocqueville amb comandament– que Europa està en un moment difícil i que la moneda pot caure del costat equivocat. D’una banda, està clar que, com el 2012, el Banc Central Europeu (BCE) –llavors dirigit per Mario Draghi– serà clau per afrontar la crisi al finançar el creixement inevitable del deute dels països menys rics (Itàlia i Espanya, però també França). I que aquesta tasca, el BCE de Christine Lagarde la pot fer –com el de Draghi– amb el gran paraigua que la inflació no quedi massa lluny (per sota) del 2%. Tot i que quan es va crear el BCE la por era que es disparés cap amunt.

Però la UE no es va decidir mai –cap Estat va voler– a convertir-se en un gran estat federal. Van prioritzar les volences i les obligacions dels vells (però existents) estats nacionals. Ja es va veure amb la crisi de la immigració del 2015 i ara amb el tancament de fronteres per foragitar la pandèmia. I en les discussions dels estats del nord i del sud per pactar una resposta comuna a la crisi. Però en última instància sempre estava el BCE per treure les castanyes del foc.

Però el Tribunal Constitucional alemany pot haver trencat el precari equilibri amb una sentència contrària –si el BCE no justifica «la proporcionalitat» en tres mesos– a les compres de bons dels estats en la crisi del 2012 i a l’ordenar al Bundesbank que, en aquest cas, vengui els bons llavors adquirits. ¿Alemanya, que sempre va advocar per la independència del BCE, la limitarà ara?

Però potser el pitjor no sigui això, que podria capar l’actuació futura del BCE, sinó que el tribunal alemany s’atreveix a afirmar que una anterior sentència del 2018 del Tribunal de Justícia de Luxemburg –la màxima autoritat judicial europea– era errònia. ¿Pot el tribunal suprem d’un Estat membre jutjar i corregir el màxim tribunal europeu? ¿I si ho fa el Constitucional espanyol o el de Polònia?

El que és indubtable és que si Angela Merkel, a final de mandat, i la gran coalició CDU-SPD no ho arreglen (que no és fàcil), la UE pot entrar en una greu crisi constitucional que la condueixi a la irrellevància.

La tesi de Summers sobre la gran convulsió es confirmaria. Falla Estats Units i no només per Trump. Es desfà el projecte europeu. Àsia i la Xina són allà.