Al contraatac

1
Es llegeix en minuts
L'últim ball

La setmana passada amb prou feines sabia qui era Michael Jordan. Em sonava, és clar, recordava vagament alguna cosa d’unes vambes i el frenesí amb què el meu germà, quan anàvem a Nova York, intentava aconseguir entrades amb mesos d’antelació per anar a veure algun partit de bàsquet al Madison Square Garden. 

Hi anava sol, per descomptat, a la resta de la família ni se’ns ocorria per un segon que valgués la pena sacrificar una nit a Nova York per anar a un esdeveniment esportiu (però creuar la ciutat fins a un barri recòndit per anar a veure un ‘Hort dels cirerers’ interpretat per una companyia de sordmuts tailandesos ens semblava perfecte i el millor pla del món). He necessitat més de vint anys per entendre-ho. Perdona, germà.

Fa uns dies em vaig posar a veure el documental ‘El último baile’. La sèrie narra la temporada 1997-1998 dels Chicago Bulls de l’NBA. Si bé la figura central és Michael Jordan, al seu voltant es congreguen una sèrie de personatges extraordinaris: Scottie Pippen, amb qui va formar una de les parelles esportives més increïbles de la història (ho dic jo, la gran experta en bàsquet), Phil Jackson, l’entrenador, i Dennis Rodman, entre d’altres.

Un només necessita veure uns minuts d’un partit dels Bulls d’aquella època per entendre que el que feien Jordan, Pippen i Rodman era meravellós (de la mateixa manera que un només necessita veure una carrera de Bolt per adonar-se que l’animal més bonic del món era ell, no Ava Gardner). 

Notícies relacionades

De tots, el més fascinant és Dennis Rodman. El nen abandonat pel seu pare, malaltissament tímid, predestinat a una vida de delinqüència i de marginalitat que es converteix en un cigne, rebel, provocador i guillat, adorat per les dones i aclamat per la resta del món. Un paio (com passa amb l’esport, gairebé mai amb la literatura) amb més talent que intel·ligència.

Si en aquests temps foscos troben a faltar els esdeveniments esportius (i la literatura), i si tenen ganes de veure una cosa gairebé tan bona com ‘L’hort dels cirerers’ interpretat per un grup de tailandesos sordmuts, no es perdin ‘El último baile’.