13 d’ag 2020

Anar al contingut

Al contraatac

Passejar

Carlos Marquez

Esternudo (¡tranquils, esquinçadors de vestidures! Només és pel pol·len) i un noi que camina deu metres per davant meu es gira sobresaltat com si acabés de sentir un tret. Li somric encongint-me d'espatlles

Abans del coronavirus ja gairebé ningú sortia a passejar, o bé sortíem a fer algun encàrrec o bé sortíem a caminar. Però ¿passejar? Passejar era una cosa que feien els personatges de Proust pel Bois de Boulogne o pels Camps Elisis. ¡Passejar era tan del segle XIX i principis del XX!

Es tractava abans que res d’una activitat social (per prendre l’aire, trobar-se amb gent, creuar-se amb el carruatge de la teva estimada) mentre que caminar (i ja no parlem de córrer pel carrer, a cap societat anterior a la nostra se li hauria pogut ocórrer tal cosa) no era més que una activitat física per no engreixar-se.

Però des que hem recuperat una part de la nostra llibertat, la gent torna a passejar. Surto diumenge, o potser va ser dilluns (els dies s’amunteguen com el correu o flueixen com un rierol, segons es miri) i els carrers estan plens de gent de bé (bé, plenes plenes, tampoc, que s’enfurismin els malastrucs, hi ha prou espai entre les persones i no veig ningú escopir al del costat).

M’adono que torna a fer olor de porro al portal de sempre. Em creuo amb una nena disfressada de princesa (les disfresses no han canviat, el vestit és igual al que portava jo de petita, no em van permetre mai tenir una nina Barbie, però sí un armari ple de disfresses). Alguns homes van amb la mascareta mig abaixada com en la sèrie ‘Anatomia de Grey’. Esternudo (¡tranquils, esquinçadors de vestidures! Només és pel pol·len) i un noi que camina deu metres per davant meu es gira sobresaltat com si acabés de sentir un tret. Li somric encongint-me d’espatlles.

Una mica més enllà, una dona amb samarreta rosa d’esport s’abraça apassionadament a un arbre, no és una abraçada vegetariana, és una abraçada de les de veritat. La gent passa pel seu costat sense immutar-se. Si aquesta nova normalitat implica més tolerància amb les rareses alienes, hi estic molt a favor.

De sobte veig una parella saludant-ne una altra amb dos nadons en braços des d’una finestra i em venen unes ganes terribles de plorar. El noi que està darrere meu a la cua de la fleca se n’adona. Em somriu.